Un altre màrtir

"El fet que s'hagi convertit en el corrupte més ètic i espartà, potser servirà per entendre algunes coses"

Amb el temps l'única cosa que ens sabrà greu del president Pujol és que amb els diners amagats no s'ho passés millor, que no gaudís amb una mica d'alegria de la pasta, com van fer Bárcenas, Undargarin, i d'altres càrrecs condemnats del PP i del PSOE. O com fan Felipe González, José Maria Aznar o José Montilla que actualment no passen per corruptes, però que no s'haurien fet mai rics amb la politica defensant la nació catalana.

Amb el temps veurem que la confessió de Pujol és més immoral que no pas els diners que pugui haver estafat a hisenda, i l'única cosa que li retreurem serà que després de tants sermons cedís un altre cop al xantatge de l'Estat. La confessió del president és el resum del que ha sigut l'autonomisme. Pujol no ha mort afusellat com Companys, ni d'una malaltia contreta a la presó, com Prat de la Riba; ni ha mort a l'exili com Francesc Cambó; ni acribillat a trets com el General Prim. I, tot i així, amb tanta democràcia com volgueu, tindrà un final igual de lamentable. Ja fa anys que Joan Sales va escriure que, a banda de la mort, d'Espanya només en podríem esperar la infàmia.

En realitat, molts dels envejosos que li retreuen els diners, el que en el fons no li perdonen al president és que s'hagi arrossegat fins al final davant dels espanyols -que no tenen cap dret a jutjar-lo. Alguns articulistes han comparat Pujol amb Helmut Kohl, que també va caure del pedestal per un cas de corrupció, però Kohl ha sigut un dels polítics més valents que ha tingut el segle XX, després de Churchill. Kohl va reunificar Alemanya contra tot pronòstic i va donar una segona oportunitat a tot Europa. Pujol hauria pogut independitzar Catalunya i donar una altra oportunitat a Espanya. En canvi, fins a l'últim moment ha preferit fer discursos d'home ètic i deixar que els castellans s'explaiessin fent de policia o de poeta -"hay que acabar con la violencia machista y con el independentismo".

El fet que Pujol i Kohl pràcticament només tinguin en comú les rates que viuen de la corrupció dels altres, no treu que la seva mort política no tingui també un fort component heroic. Immolant-se amb el personatge, el millor president que ha tingut la Catalunya autonòmica convertirà el seu final en una lliçó difícil d'oblidar. Maquiavel ja va escriure que, per dominar un país, cal matar els seus habitants o bé corrompre la seva oligarquia. Suposo que el filòsof florentí no parlava només dels diners, que és la força més òbvia del poder, després de les pistoles. Suposo que també tenia en compte el ventall d'adversitats i de limitacions d'ordre divers que fan que les persones s'acabin trencant i empetitint, a còpia de pactar amb el diable.

Pujol va escriure, sortint de la presó: "Hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l'agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir o de morir el menys possible que és viure el menys possible. I hi ha una manera insuperable de no morir, que és no néixer". Jo esperava que, després de fer-nos viure en la seva Catalunya estrafeta, aquesta vegada diria: NO, i engegaria els espanyols a prendre pel sac. Una cosa és ser un derrotat i una altra és ser un vençut. Una cosa és tenir moral i l'altre ser idiota. Però ara penso que Pujol potser ha fet el que li tocava assumint el seu paper de català constitucional sense buscar excuses. El fet que s'hagi convertit en el corrupte més ètic i espartà, potser servirà per entendre algunes coses.

En el seu llibre Des dels Turons a l'altra banda del riu -que contradiu molts dels tòpics del pujolisme-, el president explica la situació del país amb una història que ara pren el seu significat profund. Escrita en ple franquisme, la història fa així. Un poble s'està morint de set enmig del desert. Algú ha d'arribar al mar per demanar provisions i ajuda, però el viatge és ple de perills. El missatger es pot perdre pel camí, o pot ser assaltat per bandolers o fins i tot pot ser subornat pels enemics. I tot i així, cal que algú ho intenti perquè el poble sobrevisqui: és l'única manera de tornar l'esperança a la comunitat i que d'altres puguin continuar el camí recorregut, si el pioner no arriba.

Doncs això va fer Pujol, abans de posar-nos en perill. I també va escriure passatges com aquests, que trec de Construir Catalunya, un altre llibre sense el qual no es pot entendre la trituradora d'homes que ha sigut l'Espanya autonòmica.

"De vegades passa que un poble se salva pel que han fet homes, sectors, grups polítics o econòmics que no s'ho havien proposat. Juguen els vius però els morts també compten. Dic això per situar aquests escrits en el pla que els correspon, el de la modèstia. D'una gran i obligada modèstia. Perquè quan algú s'atreveix a dir ben clarament que ell s'apunta a la tasca de reconstrucció del país; que gosa parlar-ne com d'un projecte, que gosa predicar la fe i la magnanimitat, quan algú actua així, fàcilment se'l titlla de petulant o pejorativament ambiciós. Com a cristià i com a patrìota, estic avesat a la petitesa dels homes enfront de la història".

"Com que un país és una suma d'horts i de cases pairals, sempre ens salvem, però com que un país en plenitud no és només aquesta suma, sinó també un ordenament i un mutu potenciament de totes aquestes cases pairals (i ordenar i potenciar ja és obra de govern), per això no arribem a ser mai ben bé un país en plenitud. I mentre no ho siguem, mentre no passem de les fidelitats bàsiques i salvadores i dels esforços magnífics, sovint commovedors però no globals, sempre parcials, serem un poble en precari",

"L'home català necessita estar cobert, en uns quants punts elementals, de tota interferència exterior. Necessita tota la llibertat política que li és indispensable per a dur a terme la seva missió educadora i integradora de l'home català. Si aquesta missió només fos viable en una situació d'Estat nacional separat d'Espanya, aquesta seria l'única solució bona".

 
 

Comentaris