Un altre cop...

"L'error és majúscul es miri com es miri i només es pot justificar per estratègies partidistes de molt poca volada"

L'agilitat dels partits espanyols per tancar files davant les propostes sobiranistes del Parlament és directament proporcional a la capacitat de les formacions catalanes per dividir-se. I així ens va! No és nou, ho hem vist un cop i un altre. Ho vam patir en el via crucis de l'Estatut igual com ho havíem observat en les successives negociacions del sistema de finançament. Tant se val qui governa, la divisió està garantida. La qüestió és si algun dia n'aprendrem de les lliçons que ens deixa la història més recent.

El cas és que PP i PSOE han proclamat als quatre vents la seva negativa absoluta, tancada i innegociable a abordar la possibilitat d'una consulta. Ni als uns ni als altres els importa un rave el que puguin pensar els seus votants a Catalunya i, molt menys, el que puguin pensar el conjunt dels catalans. Un "no com una casa" és, segons la sofisticada descripció de la vicesecretària general del PSOE, Elena Valenciano, la resposta.

Davant d'aquesta unitat sense fissures la reacció des de Catalunya és també un no. El no a una candidatura conjunta a les eleccions europees que permetria visualitzar a les urnes una imatge prou contundent del suport amb què compta la proposta a favor del referèndum del dia 9 de novembre.

L'error és majúscul es miri com es miri i només es pot justificar per estratègies partidistes de molt poca volada. Fa cinc anys, en el míting de tancament de campanya d'ERC a les europees, l'aleshores candidat Oriol Junqueras presentava Esquerra com l'única formació capaç de "sumar els altres partits catalanistes en defensa del país". Fins i tot, en aquella cita electoral al palau de Congressos de Barcelona, amb els arbres que protegeixen el Joan Carles I –l'hotel- com a fons, el candidat a eurodiputat va instar els dirigents d'una ERC que vivia moments de profunda i dolorosa divisió a observar-se ells mateixos des de la mirada d'uns ulls de 1939 o 1714. L'exercici havia de servir per evidenciar com de ridículs resultaven, vistes amb la perspectiva de la història, les diferències i dubtes que en aquell moment grinyolaven entre les parets de la seu republicana. Hem de recordar, i no és balder, que en aquells comicis, Junqueras participava amb samarreta d'independent, tot i que amb els colors d'ERC. Compromís i generositat van ser les màximes que el candidat, nou de trinca i lliure d'encotillaments partidistes, brandava en aquella cita.

Cinc anys després, alguna de les receptes que l'aleshores independent i avui secretari general d'ERC exposava han fet figa estrepitosament. Davant la possibilitat d'exhibir a Espanya i a Europa la unitat de les principals forces catalanes que empenyen per fer possible la consulta s'ha imposat de nou la divisió i les prioritats partidistes. El sospir d'alleugeriment –o la satisfacció manifesta, sense embuts- dels contraris a la consulta resulta prou eloqüent.

Enfront d'una aposta electoral amb l'èxit pràcticament assegurat i un ressò sense pal·liatius, els partits s'han inclinat per multiplicar l'exposició al risc no només de les respectives candidatures –que aquest és el seu problema- sinó com a impulsors d'una iniciativa social que va més enllà de les formacions polítiques. De sobte, el fracàs electoral ja sigui de CiU com d'ERC –o de totes dues- amenaça situar tot el procés en un escenari encara més complicat. Això per no parlar de la debilitat en què, en cas d'un revés electoral de la federació nacionalista, quedaria abocat Artur Mas. El president que lidera el pols amb l'Estat es veuria afeblit tant en la seva reivindicació a Madrid com davant la defensa del projecte a Europa.

 
 

Comentaris