Observo una certa por en les últimes declaracions d’alguns líders de convergència respecte del contingut de la pregunta. És aquella mena de por que ens porta a dir i a fer coses que a la llarga no ens afavoreixen. Els convergents estan donant la raó als catalans que no els van votar quan el president Mas va demanar la majoria absoluta per dur a terme la consulta. Malfiat, l’electorat li va posar Junqueras de parella. L’endemà, un dels pocs convergents que estava content era jo -després de passar-me la nit rumiant.
La cosa que ha salvat Mas fins ara ha sigut no apartar-se del camí de la veritat. El president ha anat desarmant els seus adversaris a còpia de no acceptar xantatges i de no espantar-se davant dels fantasmes que despertava la seva posició. L’escampall que hi ha al PSC és fruit d’aquesta política de deixar que cada botxí s’escanyi amb la seva pròpia corda. La desorientació de l’Estat també ha sigut fruit d’aquesta d’actitud. Ara sembla que els dirigents de CiU tenen tremolors de cames. Si es deixen dur per les seves pors, podria ser que també cavessin la seva pròpia tomba i, molt pitjor, que creessin un problema al país de conseqüències imprevisibles.
Quan Homs diu que si no hi ha acord farem el ridícul o quan Mas diu que donarem la raó a Aznar, entenc que parlen d’ells mateixos i de la seva estranya actitud en la negociació de la pregunta. El gran canvi dels últims mesos havia consistit a abandonar la dialèctica de parvulari, de manera que el ridícul el farà CiU si es demostra que, en realitat, segueix ancorada en els jocs de l’autonomisme. L’actitud del partit de Mas, coincidint amb un suposat estovament de l’opinió pública espanyola respecte a la possibilitat que Madrid autoritzi un referèndum, resulta sospitosa. Fa sospitar que alguns no han perdut l’esperança d’instrumentalitzar el referèndum per reformar, no pas Espanya, sinó la seva particular relació amb Madrid i que pressionen a través dels canals habituals.
Mas i Junqueras -i també Herrera- es deuen al debat que hi ha sobre la taula i no a les estratègies dels partits autonòmics, que representen el marc que es vol superar. Deixo de banda el frau que suposa que Iniciativa, igual que el PSC, corrés a rebaixar el to l’endemà mateix de les eleccions. Si hi ha una manera de fer el ridícul és esdevenir còmplice d’un moviment a favor de la independència per després evitar de posar la paraula a la pregunta d’un referèndum d’autodeterminació. Mas i Junqueras han d’estar per damunt de les excuses i autoenganys dels milers de persones que tenen interessos amb l’administració. Si el general Eisenhower hagués hagut de satisfer les pors i els capricis dels nanos que van saltar a les platges de Normandia, l’alliberament d’Europa no s’hauria produït mai.
La pregunta del referèndum és el primer acte de sobirania de Catalunya. La millor manera de sabotejar-lo seria donar-li un plantejament eufemístic. D’aquesta manera ningú no se’l prendria seriosament, ni a Catalunya, ni a Madrid, ni a Washington ni a Brussel.les. Si, per fer satisfer els interessos d’Unió i de quatre comunistes, Mas deixa sol Junqueras en la defensa de la pregunta correcte cometrà l’error de la seva vida. A Convergència li passarà com li va passar al PSC. Els seus quadres quedaran deslegitimats davant del seu electorat i, sobretot, el partit quedarà indefens davant dels atacs de Madrid. Llavors sí que tornarem a tenir un altre màrtir -un altre Companys. Perquè els que ara volen que el president rebaixi el to de la pregunta no sols no el defensaran, sinó que el faran caure de la pitjor manera. I el vell front autonomista que ara s’ha tornat independentista el plorarà mentre es renta les mans amb la seva sang.
