Des de la Gran Frustració de la tardor de 2017, dins l’independentisme s’han anat covant reflexions i anàlisis molt diverses, però simplificant una mica –no massa– es poden agrupar en dues. La primera, molt minoritària però hiperactiva a les xarxes socials, és la que pensa que la no consecució dels objectius va tenir a veure principalment amb la manca de determinació de la direcció política del moviment. Segons aquesta anàlisi, tot se’n va anar en orris o bé per la covardia o bé per la traïció i/o l’engany d’uns polítics “processistes” que mai no van voler la independència i van maniobrar pels seus interessos personals o partidistes. O que, directament, “es van cagar a les calces“.
La segona, molt majoritària com demostren els resultats electorals des d’aleshores (eleccions al Parlament 21D i eleccions espanyoles 26M), és la que ha arribat a la conclusió que si no es va tombar la paret no va ser per manca de voluntat ni de valentia sinó perquè, a l’hora de la veritat, es va imposar la relació de forces realment existent. No només la que hi havia entre l’independentisme i l’estat, que sempre serà desfavorable al primer, sinó sobretot la relació de forces dins mateix de la societat catalana. És la part de l’independentisme que, després de la Gran Frustració, ha tingut la valentia de fer-se aquesta pregunta i d’intentar-la contestar: quina i quanta força cal, dins de Catalunya, per doblegar la voluntat d’un estat membre de la UE i de l’OTAN que, a més, està dirigit des d’una visió quasi religiosa de la seva pròpia integritat territorial?
La valentia d’intentar contestar-la constructivament, és clar. És a dir, fent la llista de les coses concretes que ens van faltar, i posant-se a treballar per posar-hi remei. Si a l’octubre de 2017 totes les organitzacions empresarials del país i els dos grans sindicats catalans (els que poden para les fàbriques) van treballar activament perquè no es consumés la independència, doncs l’independentisme no té més remei que treballar, com està fent, per manar en el màxim d’institucions empresarials i per guanyar les eleccions sindicals. És l’única manera que, quan arribi la pròxima tardor republicana, empresaris i sindicats pressionin per accelerar, no per frenar. Si a l’octubre de 2017 s’hi va arribar amb la meitat de la població en contra de la independència, doncs s’ha de convèncer molta més gent encara de la conveniència i urgència de la ruptura amb el Regne d’Espanya. Si, a l’octubre de 2017, set dels alcaldes de les deu ciutats del país eren unionistes i van actuar en conseqüència, no hi ha més remei que conquerir electoralment la majoria de les grans ciutats del país. Si els dos grups mediàtics privats més importants i influents de Catalunya van posar tota la carn a la graella per impedir la independència, no hi ha més remei que construir grups mediàtics forts i líders que facin portades i editorials a favor en comptes d’en contra.
I si a l’octubre de 2017 l’alcaldessa de la capital de Catalunya es va implicar a fons per frenar l’impuls de ruptura amb el Règim del 78, doncs se li han de guanyar les eleccions i substituir-la per un alcalde independentista que, a més de governar bé la ciutat cada dia al servei del 100% dels barcelonins, estigui al costat del Parlament i el Govern quan arribi el moment d’estar-hi. Demà només hi ha un candidat que pot fer-ho, que es diu Ernest Maragall. És l’hora de resoldre, votant, aquest punt de la llista de les coses que ens van fallar.
