L’incident que dies enrere va tenir lloc en una sala de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, en què Joan Laporta va haver de declarar en qualitat de testimoni pel cas MCM, plataforma empresarial que reclama cent milions d’euros al FC Barcelona per un suposat incompliment de contracte, només és possible en un règim dictatorial o en una democràcia totalitària. En dóna fe l’estudi elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial del qual se’n feia ressò elSingular.cat, el 2 de març passat, sobre la separació de poders. D’un total de 148 estats analitzats, Espanya ocupa el lloc 72è. És a dir, que la justícia és molt més independent del poder executiu a Barbados, Botswana, Rwanda, Malàisia, Taiwan o Malawi que no pas a Espanya. Per darrere hi trobem Iran, Indonèsia, Tunísia, Nigèria, Uganda o Sierra Leone.
Però centrem-nos en l’incident. Per la sala on se celebrava la vista esmentada van desfilar diverses persones, entre les quals Sandro Rosell, i totes, com és preceptiu en les colònies, es van expressar submisament en la llengua dels representants de l’imperi. Les normes, en aquest punt, sempre han estat clares: són els membres de la colònia els qui han de parlar la llengua de l’imperi i no pas els representants de l’imperi els qui han de parlar la llengua de la colònia. De fet, ni tan sols tenen l’obligació d’entendre-la. No es poden rebaixar fins a aquests extrems. Va passar, però, que, tot d’una, les normes es van desintegrar en arribar el torn d’un aborigen insubmís.
L’aborigen entra a la sala, s’asseu davant del tribunal, s’identifica com a Joan Laporta i quan arriben les preguntes respon que s’expressarà en català. “En català?! On s’és vist!”, s’horroritzen els representants de l’imperi. Però l’aborigen insubmís insisteix i diu: “Crec que tinc tot el dret de declarar en català, perquè és la meva llengua i la llengua del meu país”. En sentir un afront d’aital magnitud, el tribunal li diu que haurà de tornar l’endemà a un quart de deu del matí, cosa que invalidarà les sis hores que avui ha hagut d’esperar per entrar a la sala. L’aborigen, que és molt insubmís, gosa dir que no hi està d’acord, i el tribunal, després de discutir-ho internament, el convoca per a l’endemà a les deu del matí, tres quarts d’hora més tard del que li havien dit abans. Tanmateix l’adverteix que “si demà no aconseguim un intèrpret, perquè és difícil” –és dificilíssim, pràcticament impossible, trobar intèrprets de català-espanyol a Catalunya– “aleshores el citarem per a dijous”. “L’aviso que dijous no hi seré, marxo de viatge demà a la tarda”, adverteix l’aborigen tot portant la seva insubmissió a extrems que remouen els fonaments de la Ciutat de la Justícia i fan trontollar-ne les columnes. Les columnes, sortosament, no cauen i tothom es tranquil·litza en descobrir que tot plegat ha estat una falsa alarma provocada per una remor de cadires a la sala del costat. És el moment que el tribunal, a més d’amenaçar l’aborigen dient-li que si no ve pel seu compte el faran venir d’una altra manera, aprofita per reprovar-lo: “M’estranya la seva actitud, ateses les circumstàncies en altres judicis”.
Recomano llegir la frase dos cops per prendre consciència dels tres segles d’absolutisme i de supèrbia que la sustenten. Sense aquests tres segles de dominació, sense aquests tres segles de sotmetiment, no s’explica que un tribunal espanyol gosi dir-la en ple segle XXI a Catalunya. Però la frase és real, cosa que ens hauria d’esfereir, perquè, talment com un mirall, ens retorna la imatge d’allò que hem estat, ens retorna la imatge d’un poble submís que ha acceptat la humiliació amb la mateixa resignació amb què el bou accepta el cabestrell. Per això el tribunal que interrogava a l’aborigen insubmís no donava crèdit a aquella insubordinació. No ho havien vist mai “en altres judicis”. Finalment, però, la insubordinació va reeixir i l’aborigen insubmís va acabar declarant en català aquell mateix dia, en aquella mateixa sala i en aquell mateix moment. I és que era mentida que no entenguessin el català. L’entenien tots, inclòs el lletrat gallec Mario Conde. Recordem que l’any 2009, Conde, va fer el pregó de les festes patronals de la població mallorquina de Caimari en un magnífic català.
Conec molt bé l’estratègia del tribunal, perquè jo mateix –ho explico amb detall en un dels meus llibres– vaig viure una situació gairebé idèntica, ara fa uns anys, en negar-me a declarar en espanyol en un judici de trànsit en qualitat de testimoni. El membres del tribunal, intentant que em sentís culpable, em deien que no m’entenien i que la cerca d’un intèrpret implicaria aturar el judici. Però els vaig respondre que s’agafessin tot el temps que volguessin, que jo no tenia pressa. I, és clar, tot d’una, com per art d’encanteri i a una velocitat que enrojolaria els sistemes més avançats d’aprenentatge de llengües, la llengua catalana va entrar en el cervell dels membres del tribunal i ja no els va caldre cap intèrpret. M’entenien perfectament i no vaig haver de repetir ni una sola paraula. Ves quines coses! Però és lògic: si l’aborigen no es deixa coaccionar, la coacció es torna en contra del tribunal, ja que l’aturada o suspensió del judici trasbalsaria tot el programa de treball dels seus membres i no els queda altre remei que deixar que l’aborigen insubmís declari en la seva llengua. Ras i curt: entenen el català, però com dèiem al començament, és una qüestió de jerarquies. Hi ha una llengua superior, que és la llengua de l’imperi, i hi ha la llengua inferior, que és la llengua de la colònia.
Amb tot, per a l’antologia de l’estirabot, queda la resposta que Mario Conde, lletrat de la part contrària, va donar a l’aborigen insubmís, en el punt final de l’incident. L’aborigen va apel·lar a la intel·ligència del lletrat per entendre una declaració en català, i aquest li va contestar: “Vostè també és intel·ligent, però no parla gallec”. Així mateix. Algú li hauria d’haver dit que mentre l’aborigen insubmís no tenia cap obligació de saber gallec, perquè el gallec no és la llengua pròpia de Catalunya, el lletrat sí que tenia l’obligació de respectar el dret inalienable de tota persona a declarar en la seva llengua en un judici, ja sigui al seu país o en un altre. I per tal de respectar aquest dret i de no crear indefensió s’utilitzen els intèrprets. Però, és clar, no n’hi pot haver, d’intèrprets, perquè ja ha quedat clar que per a l’Estat espanyol les colònies i els seus aborígens no tenen drets. Així és com s’imparteix justícia a la Ciutat de la Justícia.
Gràcies, per tant, Joan Laporta, per no cedir a la coacció. Cada vegada que un català es manté ferm en la defensa dels seus drets fa molt més que un acte de dignitat; expressa la seva lleialtat a Catalunya i demostra el respecte que sent per si mateix.
