L’Estat mai en té prou. No va tenir prou amb les primeres declaracions dels presos polítics on renunciaven a la via unilateral i reconeixien que la declaració d’independència va ser simbòlica. No n’ha tingut prou amb imputar Artur Mas i diversos exconsellers i exalts càrrecs del seu Govern pel 9-N, sinó que ara ha sumat la Generalitat en la demanda contra ell. No en té prou tampoc amb què ETA reconegui el dolor causat, demani perdó i que -molt previsiblement- anunciï la seva dissolució definitiva en un parell de setmanes. I com aquestes, n’hi ha cinquanta mil i de tots els colors!
Així les coses, queda clar que l’objectiu de l’Estat és l’acarnissament contra tot allò que se surti de la “línia oficial”. Madrid ho porta a l’ADN. I amb el procés sobiranista encara s’ha fet un pas més enllà: molts dirigents espanyols han decidit prendre-se’l com una qüestió personal. I d’aquí tanta ràbia i desproporció contra alguns dels líders socials i polítics de l’independentisme. El propi Artur Mas ho ha definit a la perfecció: ha acusat el govern espanyol de “prepotència” i ha qualificat la decisió “d’una vergonya més”.
Queda clar. Es tracta només d’escarmentar el món sobiranista. De fer-li saber que no hi ha absolutament res a fer. Que contra un Estat que està disposat a tot, no pot lluitar cap moviment democràtic. Però atenció: la batalla s’ha deixat de jugar en camp espanyol i ha passat a jugar-se en l’internacional. Un camp al que l’Espanya hereva del franquisme no li té les mides preses.
