Últimes tardes amb Duran

Fa una mica més d'un any, Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit president del comitè de govern d'Unió Democràtica per enèsima vegada. Els crítics encapçalats per Josep M. Vila d'Abadal, l'alcalde de Vic, van perdre per 80/20, i això els analistes ja ho van considerar un petit èxit. Era el primer cop que Duran rebia un cert vot de càstig després de tres dècades al càrrec, a excepció d'un petit parèntesi de tres anys (1984-87). Va ser escollit amb 30 anys i aquest 2013 n'ha fet 61.

Paradoxalment, tot i aquesta llarga trajectòria, Duran s'ha cremat ben poc. Per què? Primer, perquè és un bon polític, tot i que per a mi sigui en el mal sentit del terme; segon, perquè ha governat el seu partit amb mà de ferro, purgant a qui l'estossegués, i gairebé no ha tingut oposició; tercer, perquè fora de l'òrgan d'Unió ha tingut molt poca responsabilitat directa amb la ciutadania. Va ser conseller de Governació, un departament agraït, i només un any i un mes. I quart, perquè ha dominat els ressorts del poder com pocs, ben connectat amb l'establishment, amb altaveus molt superiors als que representa Unió. Per entendre'ns, té rol mediàtic de torero i no està clar que hagi matat un sol toro. Gairebé mai se l'ha jugat.

Parlar del paper del líder d'Unió a Madrid, on hi és des del 2004, és complex perquè li ha tocat un període especialment difícil. Amb els principals traspassos ja aconseguits o engegats pels seus predecessors, obviat durant el procés de l'Estatut i amb l'estat iniciant una ofensiva recentralitzadora, Duran s'ha quedat amb un marge d'actuació minúscul malgrat la seva reconeguda oratòria. Manté el seu càrrec a la comissió d'Exteriors del Congrés espanyol i la seva aposta política segueix sent fer de lobby dels interessos de l'empresariat català. No és poc, però no és gaire més. Dels temes crucials -pacte fiscal i aeroport-, previs a la 'sobiranització' definitiva de CDC, no se'n sap res.

El seu pols més o menys soterrat amb Artur Mas l'ha perdut, tant pel que fa al lideratge com a les idees. En el darrer any, el president de la Generalitat fa veure que sent ploure quan Duran obre la boca. Ni el respon, potser esperant que caigui tot sol. És qüestió de temps. Possiblement, estem davant els últims compassos polítics del d'Alcampell, abanderat de l'impossible operació diàleg, vestigi d'un període que s'acaba.

Segons el meu criteri, sent generosos, Duran ha crescut a redós de Convergència i, durant un temps, certament ha fet un bon servei a CDC, cobrint-li el flanc que fregava amb el PP, però a mida que s'ha anat apropant el xoc amb l'Estat i el centre electoral s'ha estabilitzat en el sobiranisme, s'està quedant desubicat. Li han estripat el guió. El rei de la moderació veu com el paisatge s'ha radicalitzat i no sap com posar-s'hi. Opino que és un polític sobrevalorat, sense grandesa i que trenta anys després, (trenta!), presenta un full de serveis modest. Si entenem la política en majúscules, és clar.

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?