La “úlcera” independentista i la violència

"L’independentisme hauria d’haver entès que el primer manament per a un Estat, d’ací o de més enllà, és garantir llur supervivència"

Luís María Anson, quan encara dirigia l’ABC, cínicament confessava que per a l’Estat, ETA era com tenir una úlcera que un cop t’has pres una pastilla el dolor passa encara que el mal persisteixi. Quan aquest es torna a reproduir, una altra píndola i tema resolt fins a nou avís. I com amb les úlceres l’Estat es podia permetre una ETA que, quan podia assassinava ja fos un policia, un polític o un empresari, però en cap cas posava en perill la supervivència d’Espanya ni la continuïtat, començant per la corona, dels grans aparells de l’Estat. Això era, més enllà de vides humanes ordinàries el que realment comptava. De fet, la violència d’ETA, i això ens hauria de fer reflexionar ara que n’apareixen brots a casa nostra, impossibilitava una acció política clara i unitària en favor de l’autodeterminació a Euskadi. I això l’Estat ho sabia perfectament i en prenia bona i deguda nota.

L’independentisme corre el perill de convertir-se, si és que no ho ha fet ja, en una nova úlcera que molesta i neguiteja però, en cap cas mata. L’Estat pot permetre’s un independentisme reactivament molest, a voltes violent o desobedient, però inerme davant les envestides d’un estat corcat, que no pas en descomposició, com alguns ingènuament creien, com l’espanyol. L’argument de la violència, alguns haurien d’entendre-ho, sempre jugarà en contra nostra i serà utilitzat per propagar una imatge distorsionada i perniciosa del nostre moviment independentista, que tindrà molts defectes, però és eminentment pacífic i democràtic.

L’Estat té el monopoli de la violència legítima explicava encertadament el sociòleg Max Weber a principis del segle XX. Un fet que no obsta que tinguem el dret de denunciar i censurar la nostra policia –els Mossos- o els cossos de seguretat de l’Estat en el moment que traspassin unes línies vermelles que mai s’haurien de violar en democràcia i, menys encara contra la pròpia població autòctona. El problema, català no pas espanyol, és que l’autonomia de broma que disposem ens ha fet creure que disposàvem d’unes estructures d’estat serioses, quan en realitat aquestes només podien ser trobades en somnis humits i banals d’alguns dels nostres dirigents. Així, quan cal fer un pols amb l’estat tot s’ensorra i res s’aguanta i els nostres polítics amb excepcions honroses, esdevenen majordoms o minyones del papà o mamà Estat. Buch n’és l’exemple darrer, però en el seu descàrrec cal dir que ni ell va parir el Mossos i que el mal ja era fet molt abans que l’antic i bon batlle de Premià esdevingués un fràgil i desvalgut Conseller d’Interior. Amb l’aplicació del 155 a can Generalitat per exemple, lluny de resistències honorables, tot seguí immaculadament el seu curs i la docilitat i l’assentiment fou la norma habitual de comportament. El senyor Pere Aragonès, un altre exemple de servilisme, ens ho podria explicar amb tot detall.

L’independentisme hauria d’haver entès que el primer manament per a un Estat, d’ací o de més enllà, és garantir llur supervivència. I per a tal comesa, la gran majoria d’ells estan disposats a traspassar les famoses línies vermelles abans referides. Això val per Espanya i per tothom. Que sigui immoral no vol dir que no sigui justificable a ulls de l’opinió pública i no cal dir per mandarins, polítics, poders econòmics o homes d’estat. En aquest sentit, l’estat de dret típic dels règims democràtics muta vers un dret d’estat on l’executiu i el judicial participen d’unes estratègies conjuntes amb l’ aquiescència acrítica del legislatiu. La separació de poders es difumina, car existeix una raó superior que és el dret d’aquell estat a subsistir. La raó d’estat ens obliga, conseqüentment, a revisar unes estratègies ben intencionades però frívoles i inoperants que només poden ser materialitzades si comptem amb la bona fe de l’altra part – Espanya-.

 

La gran majoria d’independències han reeixit a través dels fets consumats, això és la unilateralitat que pregona el dret a l’autodeterminació. Amb tot, el debat públic l’hauríem poc a poc d’anar situant cap a dues grans qüestions: fins a on estem disposats a arribar per la independència i finalment quin preu estem disposats com a poble a pagar. Aquests dos grans interrogants haurien de ser els grans debats estratègics de l’independentisme en els propers temps per venir, havent deixat enrere i passat, esperem-ho, la fase adolescent o de bondat universal.

 

Comentaris (6)
JOE Fa 23 dies
Tot aquest odi que heu sembrat i cultivat, no només us ha esclatat a la cara, si no que també s' us ha escapat de les mans i ja es comença a girar en contra vostre. Els "tsunamis" només porten que destrucció i misèria. Heu reventat Catalunya amb el vostre supremacisme i la vostra misèria moral...
Fat Boy Fa 23 dies
Les ulceres, mal tractades, acaben desembocant en una hemorragia interna.
Narcís ( mai per mai un estat democràtic pot caure tan avall com aquest .. així no parli l'autor de supervivència d'aquell .. parli de delinqüència pura i dura ! ) Fa 23 dies
1. Aquest estat no és un estat .. és un imperi de baixa estofa - sangonera .. si fos un estat, no tractaria Catalunya/ PPCC com el tracta, sinó que reconeixeria, valoraria i agrairia sa presència ( deixant-los ser qui, què, com i on són ) ! i 2. La pregunta és : com pot fer front la cultura, l'educació i la raó .. la veritat, el bé i el dret .. a éssers prepotents així covards, immorals i roïns que viuen d'allò més bé amb aquestes qualitats com si de nerons tractessin ?
Crec que uns quants ja hem entès aixo: Fa 23 dies
L'Estat espanyol, amb la seva rigidesa extrema, no ha deixat altra alternativa que una confrontacio "mortal" per a un dels 2 estats: o 'mor' Espanya en quant a estat, o Catalunya se sotmet a un règim en condicions semblants a les de l'època Franquista. Penso que molts ja hem entès que anem "a mort", no de persones, pero d'estats. I que la forma més EFECTIVA de lluita és la No-violència. No per compassio, sino perquè és més eficaç. Crec que estem accelerant la descomposicio d'Espany
Para variar, la vais a cagar... otra vez. Fa 24 dies
Para variar, la vais a cagar... otra vez.
D Fa 24 dies
Mes clar aigua