A finals de 2016, la candidatura de Manuel Valls a les primàries del Partit Socialista declinava només formalitzar-se. Valls havia dimitit com a primer ministre, però començava a adonar-se que no trobava el suport necessari dins del partit ni, molt menys encara, el ressò popular imprescindible per imposar-se als seus competidors. Una reunió a porta tancada amb el grup parlamentari socialista no va anar bé i, en sortir, l’encara candidat socialista es va regirar contra els periodistes, que li preguntaven sobre si el perjudicava ser considerat socialment com el candidat del sistema. “Sou vosaltres els que esteu encerclats pel sistema (…) i és això el que els francesos rebutgen!“, va dir-los, molt enfadat. L’anècdota és a les biblioteques.
Dos anys després, una altra campanya de Manuel Valls també declina. Errors incomprensibles en una candidatura que fa anar molts diners, un desconeixement notori de la societat catalana/barcelonina i, sobretot, una incoherència evident entre les seves declaracions i l’estratègia de Ciutadans li ha fet perdre l’etiqueta de favorit i col·locar-lo, com a màxim, en el grup de tres o quatre candidats amb possibilitats. I com que Valls és el mateix a Catalunya que a França, la irascibilitat davant dels contratemps és idèntica: “Vergonya!“, va escridassar al guanyador del premi Josep Pla. “Mas, tu en tens la culpa!“, va assenyalar a l’expresident de la Generalitat, expressant una opinió impossible de compartir a aquestes alçades. En fi, que si no ets espanyolista, Valls et renya.
Valls va perdre les primàries de les presidencials i es va negar a donar suport a Benoît Hamon, el candidat socialista que l’havia derrotat àmpliament. Poc després, fins i tot va estripar el carnet del Partit Socialista. Jo no estaria tan segur de què accepti ser barceloní, si no el fan alcalde. Al loro, que deia un regidor.
