Fa quatre dies saltàvem d’alegria amb la resolució del TJUE i ara el Parlament Europeu diu que no, que Junqueras no és eurodiputat. Hauríem d’haver après fa temps que cap victòria és definitiva. Ni cap derrota. Què fem? Els que aplaudíem al TJUE ara hem de demanar el Catexit a l’estil Vox? Jo crec que seria més útil reflexionar sobre el conjunt de la situació.
En primer lloc, no hauríem de perdre de vista que el TJUE és un estament jurídic i el Parlament Europeu és un estament polític. Fa un parell de setmanes, mentre a Madrid el PSOE implorava a ERC que s’abstingués a la investidura, en el mateix moment teníem a la portaveu del PSOE al Parlament Europeu pressionant Sassoli perquè no reconegués Junqueras com a eurodiputat, de la mà del PP que muntava una escridassada al president italià. Ens hem passat anys reivindicant el valor polític del nostre Parlament i ara veiem que aquell també ho és. I en política, de vegades es guanya i de vegades es perd. La pressió política ha funcionat.
Això podria resultar desencoratjador però jo crec que tenir-ho en compte és fonamental. Si és polític cal actuar políticament. I això em porta a la segona reflexió: limitar la lluita col·lectiva al que es pugui fer en l’àmbit jurídic és deixar el camp polític en mans de l’adversari. Com vam aprendre durant el judici i com vam llegir al magnífic llibre d’en Benet Salellas, Jo acuso: la defensa en judicis polítics, la línia divisòria entre el fet jurídic i això polític no és nítida. Justament per això, deixar-ho tot en mans dels advocats és perillós. Ells poden posar recursos, construir estratègies i donar cops d’efecte. Ho han de fer. La resta no en sabem. Però aquesta estratègia jurídica ha d’anar lligada (i si pogués ser, coordinada) a una estratègia política. I aquí tenim diferents actors.
Per una banda, tenim la política representativa, allò que fan els partits polítics a les institucions. Investir el PSOE o no? Quin missatge envia l’abstenció? Quin missatge envia el NO? Què passarà al Parlament? Quin pes tenen les eleccions futures? Davant tot això, els ciutadans d’a peu poc podem fer, més enllà de prendre nota i, quan ens convoquin a les urnes actuar en conseqüència. Això i expressar-nos, criticar, proposar vies alternatives… o escriure articles. Sense dubte tot això pot ajudar a anar construint consciència, arguments, divergències i noves maneres d’entendre la realitat.
Però més enllà de la política representativa, tenim la política que fem els que no som diputats ni cúpula de partit. La política que fem cada dia entre tots i totes. Aquesta és, probablement, la més difícil de coordinar amb una estratègia jurídica i representativa però, alhora, la més imprescindible. Els advocats han de fer la seva feina. Els partits la seva. Això és necessari. Però nosaltres, com a subjectes polítics individuals i sobirans, som imprescindibles. Sembla un eslògan però és el que hi ha: o ens movem o no passarà res de res.
Jo segueixo amb molt d’interès l’esdevenidor jurídic. Veig els plens del Parlament i el Congrés i m’enfurismo. Però si això té alguna utilitat és com a context d’allò que hem de fer tots i totes. Començo a sospitar que hi ha uns quants, aquí i allà que volen que ens cansem, que ens convertim en espectadors i prou. O encara pitjor: que tornem a la nostra individualitat i ens desentenguem d’allò que ens afecta col·lectivament. Doncs no ens ho podem permetre. Només es mourà el Parlament, el Congrés i els partits que el conformen si ens movem nosaltres. Només es mouran els partits i les persones que els conformen si ens movem nosaltres. Només es mourà Europa i els seus tribunals i parlaments si ens movem nosaltres. Allà tenim la Meridiana.
Acabo: parlant sobre la importància de la mobilització, una persona em va dir: “Mira, jo passo… em mobilitzaré quan sigui per declarar la independència, ja avisaran, però si no, em quedo a casa”. Entenc la sensació de desengany però no comparteixo el fons. En primer lloc, perquè la cosa funciona justament a la inversa. Si algun dia passa serà perquè no t’has deixat de mobilitzar. Si això no passa, mai ningú et cridarà per fer res. A tothom li va bé que ens quedem a casa. En segon lloc, perquè potser cal desllorigar aquesta confusió entre “el va per llarg” i l'”és impossible”. Estic segur que a la Meridiana tothom té clar que per abandonar l’escalfor de casa al vespre i anar al tall no arribarà ni la independència, ni s’alliberaran els presos. Però estic segur que si encara són allà és perquè saben que sense això, tota la resta cau com un castell de cartes. I qui diu Meridiana diu CDR, assemblees locals de tota mena, xerrades, grups de treball, gent que difon informació, penjallaços i un llarg etcètera de gent que té clar que si algun dia es mou alguna cosa, és perquè hem sabut mantenir viva la convicció que allò que cada un de nosaltres fa, val la pena.
