UE, la nova desafecció

"Allò que fa només uns mesos podria ser vist com una tragèdia -no pertànyer a la UE- ara ja no és així i no són pocs els que ho preferirien"

És evident que només pot decebre's d'alguna cosa aquell qui, abans, s'hi ha il·lusionat o bé hi ha posat dosis importants de confiança.  Fins fa no gaire més d'un parell de setmanes, al nostre país, l'europeisme era un tret definitori dels nostres valors col·lectius i, doncs, en certa manera, una mena de característica nacional dels catalans, en contrast amb una certa tradició, en sentit contrari, a Espanya. Ja el 1982, el primer govern de la Generalitat recuperada fundà el Patronat Català Pro Europa, per tal de promoure i coordinar activitats d'informació sobre la Unió Europea, des de la perspectiva dels interessos generals de Catalunya. Fins quatre anys després, l'1 de gener de 1986, no es produí l'ingrés d'Espanya a la UE, que hi entrà juntament amb Portugal. De sempre, però, era un lloc comú, a la península, que els avenços de tota mena (científics, culturals, tecnològics, esportius), en definitiva, la modernitat europea, tenia en Catalunya la porta d'entrada. No crec que, de fet, aquesta consciència dels catalans de ser europeus i de formar part d'Europa hagi reculat gaire, tanmateix. Una altra cosa, però, ben diferent, és la convicció que l'Europa que volem, sigui, precisament, la UE actual. I cal recordar que l'europeisme català es fonamentava en raons positives de caire cultural i polític, més que no pas econòmic, sovint des de la creença que, com més Europa, menys Espanya.

 

Llevat de l'esquerra clarament anticapitalista, la majoria de la societat catalana havia estat sempre proeuropea i pro UE. Dècades després, l'Europa que ha bastit la UE és molt poc atractiva per a la ciutadania i, per més que la nostra quotidianitat vingui determinada, majoritàriament, per la seva normativa, per a bona part de la gent la UE és la que s'ocupa de l'euro, la banca, les finances, els mercats, les mesures d'austeritat, una política sense ànima ni rostre humà, amb una arquitectura institucional i administrativa descomunal, ben lluny d'aquella Europa que somiàvem i que fèiem nostra. Em refereixo a l'Europa referent mundial de la democràcia, els drets humans, la llibertat, l'asil polític, la cultura, l'educació, la recerca científica, el combat per la pau, el respecte al medi ambient o l'acolliment de població desplaçada per calamitats naturals, misèria, terrorisme i guerres.

Aquesta Europa de la UE no és la dels pobles i dels ciutadans, la de les persones, sinó, només, la dels estats, el nacionalisme dels quals no vol traspassar sobirania al conjunt europeu i manté un parlament sense les funcions més importants de tota cambra parlamentària democràtica. És una Europa que, més enllà de la retòrica unitària, sobreviu en la cohabitació de legalitats i pràctiques distintes, per part dels diversos estats, en aspectes essencials: immigració, fiscalitat, seguretat, defensa, lluita antiterrorista, sistema financer, etc. És l'Europa que va escanyar el poble grec, de forma inflexible. Que és covarda amb governs xenòfobs com l'hongarès o bé el polonès. Que té la indecència de callar davant la dictadura turca, a qui manté econòmicament perquè faci de mur de contenció de l'onada migratòria protagonitzada pels refugiats que escapen a la desesperada del terror d'estat islàmic, mentre continua el genocidi als kurds i encara no ha reconegut mai el que va fer contra el poble armeni. Aquesta Europa inhumana i insensible és una veritable vergonya.

 

Com si amb tot això no n'hi hagués prou, l'actitud oficial de la UE davant la repressió violenta espanyola contra el pacífic poble de Catalunya ha desvetllat, de cop, moltes consciències. A un ritme creixent, catalans de totes les ideologies, no necessàriament anticapitalistes en absolut, estan desconnectant emocionalment d'aquesta Europa, a la mateixa velocitat que han anat desconnectant d'Espanya i manifestant-hi desafecció. Veure la fatxenderia, tan espanyola, del portaveu europeu, no responent les preguntes d'indignació dels periodistes davant el que havia passat a Catalunya, ha encès molts ànims. Una Europa així no pot ser la nostra. I la darrera iniciativa del Consell Europeu, frenant la independència de Catalunya a canvi d'un escenari de negociació que no apareix per enlloc, fa tot l'efecte de la darrera ensarronada europea, si no és que, inesperadament, algú entra en escena de forma efectiva, a nivell internacional. Europa fa amb nosaltres allò mateix, exactament, que abans havia fet també amb els nous estats bàltics i balcànics.

 

Allò que fa només uns mesos podria ser vist com una tragèdia -no pertànyer a la UE- ara ja no és així i no són pocs els que ho preferirien. Per això s'entén perfectament, doncs, l'afirmació segons la qual la independència de Catalunya pot ser un problema per a Europa.  No tant perquè en poguéssim quedar fora  -que a hores d'ara no sabria gaire greu a molta gent- sinó perquè, perdut el Regne Unit per altres motius, Espanya faria fallida sense Catalunya, probablement hauria de ser rescatada, i nosaltres podríem servir de referent per a altres països de dimensions similars al nostre, ara a la UE, descontents amb el seu rumb i amb la llunyania i la fredor de les seves polítiques i amb interessos semblants als nostres. En aquest context, no està de més pensar que, en una Catalunya independent, el primer referèndum que hi hauríem de fer és si ens convé o bé no de ser estat membre de la UE. La porta de l'Associació Europea de Lliure Comerç, més coneguda per les sigles EFTA, en anglès, sembla estar oberta per a nosaltres i no ha de témer cap veto espanyol, perquè Espanya no hi pertany. Estar a la mateixa entitat internacional que països tan pròspers, avançats i civilitzats com Suïssa, Noruega, Islàndia o Liechtenstein, no sembla una mala idea. Sobretot perquè són, justament, els països que acostumen a encapçalar els índexs mundials de benestar material, democràtic i cultural. I, no és un detall menor, perquè també són Europa, encara que no siguin UE.

 
 

Comentaris