El 31 de maig de 1995 es va estrenar a França la pel·lícula L’odi, del director Matthieu Kassovitz. La pel·lícula comença mostrant-nos una nit de motins al ritme de la cançó Burnin’ and lootin’ de Bob Marley and The Wailers, en un agitat i violent combat nocturn entre la policia i la joventut cabrejada del suburbi de Les Muguets. El motiu de tanta violència és la pallissa, a mans de la policia, d’Abdel Ichah, un noi magrebí de només 16 anys, que l’ha deixat en estat de coma profund. La pel·lícula explica les 24 hores de la vida de tres joves —Vinz el jueu (Vincent Cassel), Saïd l’àrab (Saïd Taghmaoui) i Hubert el negre (Hubert Kounde)— i els avatars d’una pistola que un policia ha perdut durant el combat nocturn i que ha caigut en mans de Vinz, que es passa el dia dient que l’usarà per assassinar un policia si el jove Ichah mor.
Jean Baudrillard (1929-2007) va utilitzar aquesta pel·lícula per començar una interessant reflexió sobre la violència política i violència transpolítica. La conclusió del filòsof francès és demolidora. Diu: “L’odi mobilitza un tipus d’adversitat artificial que no té cap objectiu final. Així doncs, l’odi és una estratègia fatal contra la pacificació de l’existència. En tant que ambigu, l’odi és una reivindicació desesperada contra la indiferència del nostre món i, en aquest sentit, és, sens dubte, una forma de relació molt més forta que el consens o la convivència”.
L’odi enganya i fa d’argamassa de qui se sent perdut. L’odi és una píndola guaridora, l’antídot contra la vellesa inevitable, per dir-ho a la manera d’un altre filòsof i psicòleg, l’argentí José Ingenieros (1877-1925). L’odi és la manifestació d’una patologia. Al començament de la mateixa pel·lícula un paio es llança per la finestra des del pis cinquanta i mentre va caient, pensa: “de moment, tot va bé, de moment, tot va bé… L’important no és quant de temps estàs caient, sinó com aterres”. Delirant. Una salt al buit que converteix la il·lusió de la superació en una mort segura.
No sé si la líder de Podemos a Catalunya, Gemma Ubasart, ha llegit mai cap dels dos filòsofs que he citat o si va poder veure la premiada pel·lícula de Kassovitz, però les seves declaracions a El Periódico de dissabte passat sobre l’explotació de l’odi contra Mas per recaptar el vot dels “desesperats” tenen el mateix aire de pèrdua ètica que engendra la violència reactiva, sense objectiu definit i que només respon a la venjança, i que en uns altres temps va servir als nazis i als estalinistes per fer desaparèixer “els enemics”. En boca d’un membre de l’esquerra abertzale, les declaracions d’Ubasart l’haurien portat a la presó per incitació, precisament, a l’odi. Però en la societat dels malcriats i dels vells amb síndrome de Peter Pan, les atzagaiades de Podemos no tenen càstig. Al contrari, més aviat se celebren. Són una ocurrència per cohesionar la seva parròquia. És clar que aquesta dona és la mateixa que en declaracions a RAC1 va defensar el model polític de l’Iran dels aiatol·làs.
Gemma Ubasart és professora a la Universitat de Girona i, segons el seu CV abreujat, és especialista en gestió pública, drets humans i criminologia. Em poso les mans al cap del que deu explicar als soferts alumnes, si és que fa classes i no fa com tots els de Podemos que tenen negocis privats per enriquir-se. Si de cas en fa, li ofereixo la fitxa que Amnistia Internacional va elaborar a partir d’aquesta pel·lícula perquè els alumnes de 2n de Batxillerat (ni tan sols universitaris com ella) aprenguessin a valorar l’amistat, els drets humans i la solidaritat. És molt instructiva i condemna l’odi com una forma de vulneració dels drets de les persones.
Quan jo era jove estava de moda llegir l’escriptor suís alemany Herman Hesse (1877-1962) i el filòsof francès Jean-Paul Sartre (1905-1980). Tots dos van deixar dita alguna reflexió sobre l’odi. El primer va escriure que “Quan odiem algú, el que odiem és alguna cosa que està dins nostre servint-nos de l’altre”. El segon encara va ser més contundent: “N’hi ha prou que un home n’odiï un altre perquè l’odi s’escampi per tota la humanitat”.
L’odi, en fi, és una manifestació malaltissa d’intel·ligències torturades, com si fos un dels personatges dels contes malvats de Silvina Ocampo recollits a Las invitadas. A “Amor”, la protagonista del conte està consumida per la gelosia i escampa la idea que per contrarestar les suposades infidelitats del seu home està disposada a fer qualsevol barbaritat. Però resulta que quan el vaixell naufraga, aquesta mateixa dona odia a qui l’ha salvada perquè l’ha privat de morir abraçada al seu marit. Ai las! Un altre deliri, com el del paio que es tira per la finestra i es pensa que se salvarà.
Gemma Ubasart és una dona relativament jove i forma part del col·lectiu d’universitaris que es veuen obligats a buscar-se la vida fora de l’acadèmia, incloent-hi la dedicació a la política. Ho plantegen com un drama, quan ara ja hem pogut constatar que molts d’ells, com la seva companya Gemma Galdon, es guanyen bé la vida en consultories i societats de tota mena. I tanmateix, en públic sempre es presenten com a agreujats, transmissors d’un odi social que realment no és seu, ja que en tot cas podia ser d’uns altres, dels que realment no tenen feina ni esperança ni futur.
Com diu un dels protagonistes de la trista i intensa pel·lícula de Kassovitz: “Us veig molt agressius, com voleu que us respectem?”. Doncs això.
