Els premis Enderrock de fa 2 anys es van celebrar a la Sala Apolo. I la típica invitació per correu electrònic que et fa sentir somehow especial. Cervesa a cinc euros que n’hi ha un tip. I els típics presentadors d’entregues de premis que penses, ai pobrets. I davant, el panorama modernet de sempre. Més gent mirant a la pantalla del tuiter que al mateix escenari. Tot anava fent. Pensant allò de a caballo regalado no le mires el dentado. Fins als últims vint minuts de l’acte. On van aparèixer uns nois a l’escenari i llavors jo ja no vaig entendre res.
Per què ens podia no agradar el mestissatge musical, la rumba. Per què ens podia semblar una música fàcil. Massa llatina, fins i tot. Ens podien semblar lletres previsibles. Ens podia semblar música de carpa de borratxos a festa major. I també ens poden fer mandra alguns moviments urbans alternatiu-canviem-el-món-barcelonins. Tot aquest escepticisme era real. Fins que vam veure un directe d’uns nois anomenats Txarango.
Acabaven de presentar el seu segon disc. Benvinguts al llarg viatge. I no exagero quan dic que mitja Apolo ja tenia les lletres als llavis. I servidora no havia vist res semblant des de la sortida dels Millors professors europeus. I l’altra meitat de la sala, els desconcertats. Els qui pensàvem: d’on coi han sortit aquests nois? Setmanes després vam saber que són del terreno. Amb col·laboracions de músics de l’ESMUC. Però aquella nit, ens van deixar amb la boca oberta. Pel magnetisme d’un més que desconeguts.
Per què Txarango és una actitud. És deixar la pretensiositat per les ganes de passar-s’ho bé dalt d’un escenari. Lletres que expliquen com som. De llocs que hem trepitjat i ens hem estimat. “Nosaltres som tots de pobles de l’interior i el nostre mediterrani no és el mar, sinó on neix, a les valls, als rius…” Però Txarango és també un projecte musical coherent. Parlen de viatjar, de fer camí, de compartir. I per això regalen els seus discos. I col·lapsen MediaFire a les nou del vespre amb el seu nou llançament Som Riu. El primer repàs a l’Spotify no em va pensar que cap dels nous temes superin Vola, o La dansa d’un vestit. Però tots tranquils, que la màgia la tenen a dalt de l’escenari. Amb ells, ja tenim l’estiu una mica més a prop.
-1
