Turisme: què volem?

"La qüestió del turisme necessita política de la bona: de la de pensar a llarg termini, arribar a consensos i fer esforços persistents"

Si vostè no vol veure turistes a Barcelona, perdi tota esperança. Cada vegada hi ha més gent al món amb capacitat adquisitiva per fer vacances viatjant. A la Xina, centenars de milions de persones s'han incorporat a la classe mitjana els darrers vint anys. L'any 2000 la Índia tenia 1.000 milions d'habitants i avui en té 1.300 milions. Un dia o altre l'Àfrica començarà a generar classes mitjanes a dotzenes de milions. I voldran viatjar. La demografia mundial està disparada, i la mobilitat també: fa 10 anys es feien 1.000 milions de viatges internacionals a l'any. Avui són 1.300 milions, i els experts calculen que al 2025 es produiran 1.800 milions de viatges internacionals a l'any. Això no ho atura un alcalde, ni tan sols una alcaldessa. De fet, això no ho atura ni Déu. En aquest context global, Barcelona té tots els números per patir, o per triomfar, o per morir d'èxit, vostè tria: és una ciutat bonica, vibrant, ben comunicada, amb bon clima, amb platja urbana, amb bona gastronomia, amb un patrimoni cultural impressionant que inclou una icona mundial com la Sagrada Família, està a dues hores del Pirineu i de la Costa Brava... Tots aquests atractius, a més, són estructurals i no tenen marxa enrere. No sé si és una benedicció o una maledicció, però som atractius i no podem deixar de ser-ho ni volent. La gent que ve, a més, té el mateix dret a fer-ho que nosaltres el d'anar als seus països, cal recordar-ho.

 

 

Es pot suprimir el dret a venir? No, però segur que es pot fer que sigui complicat exercir-lo. Aventurers a banda, la gent nomes viatja si aconsegueix llit per dormir. Vostè i jo no ens plantem a Londres ni a NY si no tenim on dormir, i em fa l'efecte que la gran majoria dels humans fem el mateix. Limitar el nombre de llits legals disponibles i perseguir implacablement els il·legals pot semblar, doncs, una política efectiva en cas que es pretengui posar un topall al volum de turistes anuals. Però alerta, això tampoc no ho pot fer un alcalde, ni tan sols una alcaldessa, perquè vist des de Tokyo o des de Buenos Aires, qualsevol llit a 100 quilòmetres a la rodona compta com a "he trobat llit a Barcelona". Qualsevol política de limitació de places, per tant, ha de ser una política nacional si es vol que sigui efectiva a Barcelona. Cosa que obrirà un altre debat al Vallès, al Bages, al Penedès o a l'Anoia: "Nosaltres, que no tenim massificació i ens interessa atraure el turisme interior, hem de tenir menys llits perquè Barcelona no vol més turistes?". I alerta també a un altre efecte secundari de la limitació o moratòria de llits: com que la demanda seguirà sent igual d'alta, els preu de la nit sigui d'hotel, apartament turístic o càmping, es dispararà. Grans beneficis per als grans tenidors i expulsió del turisme "pobre". Molt d'esquerres no sembla.

 

 

 

Ara bé, tinguem-ho clar, si no es limiten els llits legals i es persegueix durament els il·legals a 100 quilòmetres a la rodona, és a dir, si tothom que busca llit en troba, Barcelona passarà dels 14 milions de visitants anuals als 18, després als 22, després als 26, i després als 30.  És només una qüestió de temps, perquè Barcelona mola i al món hi ha cada cop més gent amb diners per viatjar. Què fer? Com actuar? La primera cosa hauria de ser posar-nos d'acord sobre el que volem. Volem quedar-nos amb els catorze milions actuals, volem baixar a la meitat (això no sé com es fa, sincerament) o en volem trenta? Quin paper volem que jugui el turisme en la nostra economia? Ningú important s'atreveix a fer aquestes  preguntes i liderar un procés perquè les responguem com a societat. Si no arribem a un acord nacional sobre això (partits polítics, institucions, empresaris, sindicats, ciutadans de Barcelona i de fora de Barcelona), no estarem fent política sinó posant pedaços. I la qüestió del turisme necessita política de la bona: de la de pensar a llarg termini, arribar a consensos i fer esforços persistents en una mateixa direcció durant molt de temps. De la de preguntar-se què volem, respondre, i actuar en conseqüència. Mentre això no passi, la crispació social (la real i la induïda) no pararà de créixer.

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris