Miguel Núñez, militant comunista, del PSUC. 17 anys en presons franquistes. Torturat salvatgement pel comissari Antonio Juan Creix a la comissaria de Via Laietana. El va penjar durant dies emmanillat a una canonada. Diputat al Congrés ja en democràcia, Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona (1988) i Creu de Sant Jordi (2004).
Jordi Carbonell. Militant independentista d’esquerres. Dues estades a la presó. Torturat a Via Laietana per Creix com Núñez. Suspès com a professor de la UAB per ordre del Ministerio d’Educació del govern de Franco. Va haver de marxar a l’estranger (Sardenya i Liverpool) per poder treballar fent classes. Creu de Sant Jordi (1984), Medalla d’Or de la Generalitat (2001) i Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona (2002).
Jordi Pujol. Militant nacionalista catòlic i conservador. Detingut l’any 1960 arran dels anomenats Fets del Palau, i torturat per Creix a Via Laietana com Núñez i Carbonell. Sotmès a un judici sense garanties i tancat dos anys i mig a la presó de Torrero, Saragossa. Confiat després un any a Girona. Va acabar sent President de la Generalitat.
Tres homes, de classes socials i ideologies diferents, que es van enfrontar a una dictadura militar i en van assumir les conseqüències. Penso en ells ara que la pregunta de moda en les converses privades del procés és si “el poble seguirà”, si “la gent respondrà”, si “els polítics que arrisquin veuran algú quan mirin enrere”. Segur que Núñez, Carbonell i Pujol van passar molta por, però no consta que abans de posar-se en risc personal cap d’ells preguntés si el poble els seguiria. Volien democràcia i van fer el que creien que havien de fer, allò que els dictava la consciència. I com ells, milers. No tenien cap mandat electoral però sí una cosa més important: un mandat moral que naixia d’ells mateixos. I sobretot tenien la fusta que cal tenir, la que es té o no es té.
Amb l’acte d’ahir al Pati dels Tarongers, el Govern ens està dient que sí, que va a totes i que n’assumirà les conseqüències. No tenim per què dubtar-ho: si en circumstàncies molt més extremes com una dictadura militar hi va haver tants testimonis de compromís a pèl i sense cap xarxa de protecció, no s’entendria que aquests polítics, que tenen al darrere el moviment social organitzat més potent d’Europa, frenessin ara per càlcul personal o per por de quedar-se penjats si tot va malament. Tampoc hi ha cap motiu per pensar que la gent no respondrà, perquè si hi ha alguna cosa que no ha fallat fins ara és precisament la gent. Potser és un bon moment per recuperar l’expressió “cadena de confiances” que el President Puigdemont va pronunciar en un altre context. No es tracta només de dir “jo faré el que toca”. A partir d’ara cal afegir-hi, sincerament: “i sé segur que tu també ho faràs”.
