En temps de corrupció, tothom s’exclama amb crides a la moralització de la vida pública. Es demanen depuracions i comissions d’investigació, la imposició preventiva de severs càstigs i unes regulacions més estrictes.
Tot plegat, un gran funeral sicilià, on fins i tot els ben intencionats hi ténen (hi tenim!) un paper: el de ploramorts del tartufisme més cínic.
Ens cal tocar més de peus a terra. La moralització de la vida pública no dispensa de la intel•ligència política. No n’hi ha prou comportant-se modèlicament per a ser un polític competent i lúcid. El que va contra la política no és només la immoralitat sinó també la mala política.
És a dir: tan mal polític és el corrupte com l’ineficient.
L’actual epidèmia de moralitis llancívola –tot l’escampall mediàtic, tantes vestidures esquinçades, les entrevistes agressives– a l’entorn de la corrupció es la gran fumera amb que s’amaguen ara els polítics inútils que no fan res o ho fan malament, els que posen els bous de la seva agenda ideològica privada i sectària davant del carro de la societat, els que decideixen per càlcul electoral… I encara donen lliçons.
El que provocaran és la desmobilització ciutadana, refermant entre la gent aquell persistent prejudici que Lord Acton resumí en una fórmula de fortuna: el poder corromp sempre. Les persones acaben pensant que sobre la política pesa aquesta tràgica dissort, de la que només s’escapen els qui no es taquen mai amb el poder. Diuen: la política no es pot guiar per una cultura i unes normes justes. Fins i tot dubten que puguin existir normes justes.
Tot això és una trampa. Curiosament, que no hi hagi res a fer contra la corrupció en política és un supòsit que comparteixen tant puretes com corruptes, encara que uns i altres acabin agafant direccions oposades: els uns s’escandalitzen de la política i els altres se n’aprofiten per engreixar el seu compte corrent, el seu ego o el seu poder.
Certament, bona part de la burocràcia administrativa i dels aparells dels partits opera com una xarxa per assegurar que no passa res quan passa alguna cosa. És un dels vicis de l’oasi català, que perpetua entre els ciutadans la sensació irritant que tot és un gran tinglado.
Mentida mil vegades. Lord Acton estava errat. Cal dir-ho: la política pot ser neta –tant com ho puguin ser les persones. I cal dir-ho també: tenim polítics capaços.
Ni inútils, ni xequistes ni predicadors ens poden fer passar per bou la bèstia grossa de que tots els polítics son iguals. No senyor. No tots son iguals, encara que comparteixin o hagin compartit la mateixa taula. Que no ens enganyin ni ens desmobilitzin, que no amaguin la seva incapacitat per a governar en la corrupció d’altres. Governar malament fa tan mals polítics com la corrupció. I de polítics incapaços en tenim més que de corruptes. Els uns ja els arreglaran els jutges. Als altres els jutjarem a les urnes. Espero.
