Tu i jo com la Harriet, com en John

"Diumenge, tu i jo tenim l'oportunitat de fer exactament això. Ser pioners d'una nova manera d'entendre la democràcia"

"Molts de vosaltres, estimats lectors, quedareu sorpresos en descobrir que a la part més civilitzada i instruïda d'aquest país ha sorgit un nou moviment que tindrà una enorme transcendència social i política. No pas nou per als pensadors, ni tampoc per cap persona que reconegui els principis d'un govern lliure i popular, sinó nou –i potser inaudit- per com desenvolupa la seva pràctica política i com es fonamenta en assemblees locals que reivindiquen tot tipus de drets polítics, socials i cívics que ja haurien de ser propis i reconeguts per als individus de tota societat civilitzada."

Tot i que us soni ben actual i que sembli escrit per un cronista que vulgui explicar al món què passa ara i avui a Catalunya, he traduït l'extracte d'un article escrit el 1869 per explicar la lluita de les sufragistes nord-americanes signat per Harriet Taylor, una de les pioneres de l'activisme sufragista i pel seu marit, John Stuart Mill, filòsof, polític i economista anglès.

La crònica és interessant perquè entén que el sufragisme "no s'ha de percebre com un moviment merament a favor de les dones sinó liderat per elles, amb voluntat de perseverar políticament, sorgit per canviar de forma profunda les nostres societats."

Efectivament, la Sra. Taylor i el Sr. Mill l'encertaven. Aquell moviment minoritari i que havia nascut als Estats Units a mitjans del segle XIX saltaria ben aviat a Europa a través d'Anglaterra i amararia bona part dels països europeus. El gran referent internacional va ser l'anglesa National Union of Women's Suffrage Societies, creada el 1897. I va ser un referent perquè més enllà del vot femení va enllaçar aquella reivindicació amb la demanda d'un mateix salari per a les dones i els homes que feien una mateixa feina, el dret de les mares a ser tutores legals dels seus fills i la incorporació de les dones a la carrera judicial.

Alguns reptes d'aquelles dones són encara objectius pendents, però tu i jo tenim un punt d'enveja quan veiem les fotos de color sèpia de les primeres manifestacions o quan llegim aquests articles visionaris que avançaven aspectes de l'agenda política que es mantenen fins avui, un segle i mig després.

Diumenge, tu i jo tenim l'oportunitat de fer exactament això. Ser pioners d'una nova manera d'entendre la democràcia i fer allò que no ha fet mai ningú: un exercici d'autodeterminació col·lectiva de forma pacífica, cívica i determinada sense l'acord amb l'Estat en què ens trobem, encara, incorporats.

Ara que en Lluís Danés i la seva magnífica campanya ens ha recordat els noms dels qui ja no hi són però ens han permès arribar fins aquí, potser també toca pensar en els fills, els néts, i els renéts que un dia recuperaran una arcaica imatge digital per poder dir amb orgull que els seus besavis hi eren, que van saber entendre el nou món que havia d'arribar i s'hi van comprometre.

 
 

Comentaris