La recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea farà història. I no únicament dins el marc juridicopolític de l’Estat espanyol, també en l’internacional. D’entrada, el requisit que diu que els eurodiputats han de passar primer pel Congrés a jurar la Constitució ha estat esborrat d’un cop de ploma, perquè, com afirma la sentència, impecablement democràtica, la qualitat d’eurodiputat només –només– l’atorga la ciutadania amb els seus vots, no pas cap formalitat ulterior estatal. Espanya, doncs, haurà de pintar-se a l’oli la seva “formalitat”, ja que no es pot subordinar el veredicte de les urnes a cap caparrotada nacionalista. Estem parlant d’una sentència que crea jurisprudència, que afecta tots els estats membres de la Unió i que serà tot un referent en el futur.
Un altra raó per la qual aquesta sentència farà història és perquè constitueix una desqualificació contundent de la judicatura espanyola i posa en evidència que no està al servei de la justícia, sinó al servei de l’Estat, de manera que acusa, jutja i condemna en funció d’interessos polítics. L’anomenat judici del Procés, ja ho hem vist, ha estat una farsa repugnant, una burla del dret democràtic i un acte de venjança contra Catalunya per haver llevat la màscara a l’Estat espanyol i mostrat la fantasmada que va suposar la Transició: una pura escenificació de la filosofia del príncep de Salina, el personatge de Tomasi di Lampedusa, encarnada en aquesta frase: “Calia que alguna cosa canviés perquè tot continués com abans”.
Però la bomba jurídica llançada pel Tribunal de Justícia europeu sobre l’Estat espanyol ha tingut altres efectes, especialment en els àmbits simbòlic, psicològic i moral: un descrèdit gegantí que l’emparenta amb Turquia, una humiliació que l’ha deixat en estat de xoc –parem atenció en com s’han amagat Pedro Sánchez i Miquel Iceta– i una trompada moral inesborrable. Una altra cosa són els cops d’efecte que fa i que farà per aparentar que Europa li rellisca. La notificació de la sentència contra el president Torra el mateix dia que Europa condemnava Espanya n’és un exemple, cosa que demostra fins a quin punt no hi ha separació de poders a l’Estat espanyol. Els calaixos i les carpetes judicials s’obren i es tanquen en funció dels interessos polítics de cada moment.
No és casual que la lletra de l’himne de Catalunya defineixi aquesta gent com a “ufana i superba”. La fatxenderia i la supèrbia són trets definitoris de l’Estat espanyol i quatre segles després continua fidel a aquest tarannà. Esperar-ne un canvi, per tant, és somiar truites. No sols no canviarà, sinó que mai, mai, mai no complirà cap ni un dels pactes que faci amb Catalunya o amb algun partit català. Mai. Tots els acords, tots els pactes, tots els compromisos que no estiguin tutelats per una instància internacional seran incomplerts per Espanya sense cap mena d’escrúpol per la senzilla raó que el seu fanatisme misticoreligiós estableix que la Unidad de España està per damunt dels drets humans i en justifica la violació.
Aquests dies, el món n’ha tingut una prova en les barroeres pressions espanyoles a David Sassoli, president del Parlament Europeu, exigint-li que ajornés tant com pogués tota decisió vinculada amb la sentència i amb els seus efectes en les persones del president Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín. En aquest sentit, va ser un espectacle esperpèntic el comportament de José Borrell, marxant rabiós de la cambra per no sentir les directrius de Sassoli, i d’Iratxe García, presidenta del grup socialista europeu i mà dreta de Pedro Sánchez, amenaçant Sassoli i dient-li “Tu no pots fer això a Espanya. Te n’adones, del que estàs a punt de fer?” El diari francès Libération ho titulava “Crisi de nervis espanyola a Estrasburg”, i ho explicava molt gràficament parlant de “funcionaris espanyols infiltrats a les ordres de Madrid” i del comportament histèric d’Iratxe García. Ho deia així: “García perd el control dels seus nervis i es posa a udolar.” I continuava: “Rabiosa, llança els dossiers a terra, però Sassoli, gens alterat per la violència espanyola, no cedeix”. L’episodi es va repetir quan García va intentar impedir la fotografia del president Puigdemont i de Comín al Parlament Europeu, però va fracassar, es va estavellar contra la democràcia, i, com hem vist, la fotografia ha donat la volta al món.
La sentència del Tribunal de Justícia, ja ho veiem, és un tsunami democràtic que ha fet estralls a Espanya, l’ha ferida profundament en el seu orgull i ha demostrat que l’únic que li interessa d’Europa són els ajuts econòmics. Espanya només és europea geogràficament, de pensament no ho ha estat mai. Per això, quan Europa no li riu les gràcies, la maleeix. “Amb Alemanya no s’hi haurien atrevit”, criden polítics espanyols traient foc pels queixals. I jo els responc: “Si els quinze immigrants africans que vau assassinar quan intentaven arribar a la costa de Ceuta el 2014 haguessin estat alemanys no us hi hauríeu atrevit, covards racistes!” “La Guàrdia Civil ens disparava a boca de canó”, explicava l’Hervé, un camerunès supervivent.
Aquestes reaccions paroxístiques, com ara considerar que Europa no deixa que Espanya faci el que li doni la gana, revelen un immens complex d’inferioritat, un despit per haver vist refutada aquella màxima espanyola que diu ‘la llei sóc jo’ i un reconeixement implícit de la culpa. És a dir, Espanya sap prou bé que ha violat els drets humans, i el que li cou no és que Europa ho hagi vist, sinó que gosi retreure-l’hi. La seva reacció, doncs, ve d’aquesta conclusió: “Tinc dret a violar els drets humans en nom de la Unidad de España quan vulgui i com vulgui, i si m’ho retreuen és perquè sóc jo; a un altre no li ho retraurien.”. És la reacció de la supèrbia.
Diguem finalment que la maniobra espanyola per inhabilitar el president Torra, pròpia d’un Estat absolutista dins del qual els vots no tenen cap valor i els dirigents polítics es treuen i es posen en funció de la seva submissió al Règim, forma part d’aquesta violació sistemàtica dels drets. Espanya situa la Junta Electoral –que és un òrgan ultranacionalista espanyol– per damunt del president de Catalunya i l’acusa de “desobeir” per no haver retirat del balcó de Palau la pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics. Opina l’Estat espanyol que no hi ha presos polítics i que, per tant, la pancarta no podia emparar-se en la llibertat d’expressió. Sembla al·lucinant, oi? Sí, és clar, però és que aquest és el nivell. Tanmateix, la sentència del Tribunal de Justícia europeu deixa ben clara l’existència d’aquests presos polítics i la violació de drets civils que ha suposat el judici del Procés, raó per la qual totes les seves conseqüències haurien de quedar sense efecte. Ras i curt en tres punts: un, el president Torra feia ús de la llibertat d’expressió penjant la pancarta; dos, defensava un dret humà bàsic; i tres, la seva exhibició tenia (i té) més sentit que mai.
Diu un vell proverbi que “tota perdició té el seu origen en la supèrbia”, i és ben cert. La supèrbia serà la perdició d’Espanya. No ho sap ni ho vol saber, però ho serà. Es diria que necessita inventar-se enemics, com la independència de Catalunya, per no haver d’afrontar aquesta terrible veritat, però dia rere dia avança inexorablement cap al seu destí.
