'Trumpades' i a la casella de sortida

"En el fons les nits electorals no deixen de ser un moment poètic en la llarga prosa que suposa la gestió d'una legislatura al Parlament i al Palau de la Generalitat"

Parlar sense condicions. El títol d'una nova etapa, possiblement més calmada, de l'independentisme. D'aquesta manera, el president Carles Puigdemont es dirigeix a Mariano Rajoy una vegada reeditada la majoria independentista al Parlament, sabent que hi ha presos polítics, que possiblement ell també hi acabarà si entra a Espanya a buscar l'escó i que avui s'ha activat definitivament la causa general contra el procés. Tot molt normal, es clar. Generositat d'un personatge polític que ha demostrat un lideratge fora de cap dubte durant la campanya electoral, que s'ha imposat al seu propi partit i a les enquestes, i que sap controlar el relat molt millor que qualsevol altre líder republicà.

 

No obstant, la nit electoral sempre deixa instantànies per a la història: la d'Inés Arrimades (C's) celebrant la victòria en vots i escons, i la de Carles Puigdemont escortat per consellers d'ERC i del PDeCAT exultant amb la majoria independentista (70 diputats). Un pacte de govern fàcil? Segurament. Però, en el fons les nits electorals no deixen de ser un moment poètic en la llarga prosa que suposa la gestió d'una legislatura al Parlament i al Palau de la Generalitat. Algunes reflexions al respecte:

 

Primer. Ara sí, amb una participació del 81,95% ens hem comptat de veritat. Sense cap mena de dubte, es vegi des de l'independentisme o des del prisma dels partits constitucionalistes. Ens hem comptat i l'independentisme supera els dos milions de vots, com a l'1 d'octubre. Ens hem comptat i l'Estat sap que, si hi ha mai un referèndum acordat, el pot perdre. El, per alguns, temut increment de la participació no ha beneficiat exclusivament a les marques properes a la Moncloa i amb llistes per separat l'independentisme menys arrauxat sembla haver pogut captar part d'aquets nou votant: gairebé 250.000 vots més que el 2015 van anar a parar a les candidatures d'ERC i Junts per Catalunya.

 

Segon. L'increment del vot constitucionalista l'ha capitalitzat Ciutadans. Un vot inconfusiblement espanyolista, al marge de l'eix social. Les propostes socials d'Arrimades vacil·laven en funció de qui hi havia a l'audiència. Ciutadans va néixer per lluitar en l'eix nacional i ha aconseguit alienar el sentiment de classe a bona part de l'àrea metropolitana per instaurar un relat dual (Catalunya contra Espanya); un relat sobre un únic eix apel·lant exclusivament a les emocions i l'herència familiar per reclamar el vot. Han criticat l'independentisme per excloent, però treballen per construir un frame de divisió que els posicioni electoralment. Paradoxalment, l'Ibex35 ha aconseguit que el seu artefacte polític sigui el majoritari als històrics feus de socialisme català.

 

Tercer. El socialisme català s'ha quedat, novament, descol·locat. L'aposta calmada d'Iceta no ha quallat. Donar suport al 155 i voler desinfectar Catalunya ha acabat desdibuixant l'ànima conciliadora que volien explotar. El socialisme ha de fer una reflexió del perquè ha perdut els seus feus històrics en mans del neoliberalisme de C's, perquè les classes obreres prefereixen lluitar primer per Espanya que pels seus drets socials. L'esquerra està en crisi, i de veritat, en la Catalunya post-procés. 

 

Quart. Xavier Domènech i l'elitisme neomarxista dels Comuns és l'altre cara d'una mateixa moneda. Domènech va voler posar en valor l'eix social, va voler trencar el relat imposat per un president a l'exili contra una candidata amb els diners i l'amor de l'Ibex35. Però no se n'ha sortit. Campanya carregada d'eufemismes, de poques concrecions. Domènech és massa acadèmic davant del faristol i està poc disposat a navegar mirant l'estat de la mar, si no és aquell que li va bé per a la seves conviccions ideològiques. El projecte de Podem es desdibuixa a Catalunya, per centralista, elitista i incapaç de llegir el context. Per a Xavier Domènech, Pablo Iglésias ha estat un mal company i conseller. Igual que Borrell ho ha estat pel sempre brillant orador Miquel Iceta. Un mapa metropolità pintat de taronja els farà molt mal.

 

 

Cinquè. De moment, Rajoy aguanta amb pany i forrellat a la Moncloa perquè l'independentisme va perdre el relat després de l'1O. Rajoy, malgrat viure hores complicades davant dels seus homòlegs després de les garrotades dels Piolín, va veure's beneficiat dels errors estratègics de l'independentisme entre el 10 i el 27 d'octubre. Europa va tancar files. I, ara Rajoy pot fer l'orni i negar-se a parlar. Pel líder del PP, qui dia passa any empeny. Rajoy guanya per cansament de l'adversari, malgrat que a Catalunya ha fet el ridícul més gran que es recorda a un líder del Partit Popular.

 

I la política torna a la casella de sortida, la del 27 de setembre. Segurament, amb un independentisme menys hiperventilat que ha après dels seus errors, més disposat a dialogar per no generar anticossos a l'àrea metropolitana i que ha d'ensenyar al país que la República hauria de tenir un toc social. ERC, PDeCAT i la CUP faran bé de teixir consensos per a parar la marea taronja. La Catalunya vella continua essent un fortí, però els futurs independentistes només poden créixer en aquelles zones on ara l'obrerisme ha quedat alienat per les postveritats i les trumpades.

 

Comentaris