Trump vol aplicar el 155 a Maduro: a quin costat de la història ens situem?

"La defensa de la sobirania ha estat des de sempre el fil roig de tots els governs progressistes llatinoamericans."

«Els pobles lluiten pel seu alliberament i els estats per la seva independència», deia l'enyorat Samir Amin. I és que una sobirania limitada, parcial, segrestada i subjugada als interessos de l'oligarquia, obedient i titella dels interessos imperialistes, no és pas sobirania; no és pas independència real. Malauradament, aquesta és la realitat de la immensa majoria d'excolònies europees d'arreu del món, també de Veneçuela.

 

Aquella primera independència envers el domini colonial no va ser res més que un canvi formal en el sistema de dominació, persistint el saqueig i el genocidi monitoritzat des de l'exterior, aleshores amb forma d'imperialisme. Ja ho deia Eduardo Galeano: «Ara Amèrica és, per al món, res més que els Estats Units» ("Las venas abiertas de América Latina"). Per aquesta raó, la defensa de la sobirania ha estat des de sempre el fil roig de tots els governs progressistes llatinoamericans, la lluita per la segona independència, tal com l'anomenava José Martí.

 

És per això que Trump, l'autèntic capatàs de l'oligarquia veneçolana, ha decidit aplicar un "155" al govern legítim de Maduro. S'hi veu en ple dret, ja que al capdavall considera que Veneçuela li pertany; se'n considera el veritable sobirà. La Unió Europea, per la seva banda, i pel mateix motiu, ha reclamat unes noves eleccions, malgrat que la victòria recent del President Maduro (per un 68% dels sufragis que no van qüestionar els observadors internacionals), no sembla indicar que el poble veneçolà, de cop i volta, decideixi canviar de parer i donar el seu vot als esbirros de l'imperialisme. És com un "21-D", en què es pretén condicionar el vot del poble a través d'infondre el terror que implicaria l'aïllament internacional.

 

Em permeto aquest paral·lelisme, mutatis mutandis, entre la situació de Veneçuela i la dels Països Catalans, en primer lloc, per tal de situar l'element central del conflicte: el segrest exterior de la sobirania de tot un poble. I, nogensmenys, la comparativa no és accidental, ja que quan parlem d'interessos imperialistes ens referim justament als interessos de l'oligarquia ianquieuropea, també de l'espanyola. Per tant, tot i que l'escenari i el context són diferents, els actors són exactament els mateixos: els mateixos oligarques i els mateixos titelles polítics.

 

Fixem-nos en els protagonistes: Ciutadans, el PP i Vox, els mateixos que defensen aplicar un 155 immediat a Catalunya, ja que no reconeixen els resultats electorals del 21-D, són els que reclamen reconèixer immediatament el colpista Juan Guaidó, com a president de Veneçuela. Mentrestant, el PSOE, còmplice necessari del 155, juga exactament el mateix paper de llop amb pell de xai, essent d'aquesta manera igualment còmplice del cop d'estat contra el govern legítim de Nicolás Maduro.

 

D'altra banda, tampoc és casualitat que la República Bolivariana de Veneçuela fos un dels pocs estats del món que va decidir no pronunciar-se contra la declaració de la República Catalana el 27 d'octubre de 2017. El silenci diplomàtic, en aquest cas, evidentment no fou un simple descuit involuntari. Menys quan Maduro fou l'únic cap d'estat que denuncià obertament la repressió de les forces d'ocupació espanyoles contra el poble català durant el referèndum de l'1-O i reclamà l'alliberament dels presos i preses polítiques.

 

 

En aquest sentit, quan el President Quim Torra afirma –igual que ho va fer el President Carles Puigdemont– que «estem al costat correcte de la història», resulta incomprensible que després ens emmirallem amb estats que no tenen cap mena de mirament pel que fa a la sobirania dels pobles. Certament, seria ideal que el Regne d'Espanya fos l'outsider internacional i que les democràcies occidentals que tan admiren se solidaritzessin amb el poble català amb la mateixa vehemència que moltes han reconegut Guaidó. Però, malauradament, la situació de Veneçuela il·lustra un món molt diferent del que idealitzen els nostres compatriotes liberals, i ens agradi o no, Espanya està perfectament alineada amb els seus aliats occidentals.

 

Així doncs, potser sí que estem al costat correcte de la història. Però potser Veneçuela també s'hi troba. I aleshores ens trobem al mateix costat. Potser és un problema d'idealització del món occidental, d'un eurocentrisme massa essencialista, d'una perspectiva massa romàntica de les relacions internacionals, el que ens porta a tenir fe encara amb un sistema global gens fonamentat en el poder dels pobles, sinó en les oligarquies transnacionals. Potser acceptant aquest fet, se'ns compliquen les perspectives, en la mesura que se'ns multipliquen els fronts de lluita. Però potser d'aquesta manera delimitem d'una manera més realista quins possibles aliats tenim al nostre costat de la història, i quins enemics ens podem trobar en el costat contrari.

 

Aleshores, segurament caldria revisar quines posicions han sostingut els diferents estats a la sessió extraordinària del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, celebrat el proppassat 26 de gener, pel que fa a Veneçuela i, a continuació, repassar quin paper han exercit d'una manera o una altra en relació amb la nostra lluita. Podríem fer el mateix pel que fa als estats membres de la Unió Europea i, de la mateixa manera, podríem revisar les postures dels diferents partits polítics de l'estat espanyol, com ja s'ha apuntat més amunt.

 

D'aquesta manera, veurem que el moviment republicà i el govern republicà de Catalunya, no pot girar ni un segon més l'esquena a Veneçuela ni al govern aliat de Nicolás Maduro: si la nostra lluita és per l'alliberament del poble català i, alhora, per la plena independència, sens dubte, els Països Catalans han de situar-se al costat del poble veneçolà i de la Revolució Bolivariana; és a dir, al costat de la sobirania i de la llibertat; al costat correcte de la història, en efecte.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?