Bé, les eleccions nord-americanes sempre han tingut una mica d’espectacle, de show business. I, per tant, sempre han tingut una mica de trampa. Només cal recordar aquelles ‘paperetes papallona’ amb què, a Florida, l’any 2000, Jeb Bush va guanyar les eleccions per al seu germà George, un escàndol que, incomprensiblement, no ha quedat registrat als annals de la pitjor història made in USA. Ara bé, el que passa ara em resulta insuperable: el mateix president dels Estats Units d’Amèrica denunciant com a fraudulentes les eleccions al seu país! Com si parléssim d’una república bananera. Un diplomàtic amic, acreditat en un lloc menor a Washington em comentava que “per molt que ens entossudim nosaltres o qualsevol altre estat del globus, mai no farem prou el ridícul, mai no trepitjarem tant la democràcia, les institucions, l’ètica i l’estètica política com ha fet Donald Trump“. I a sobre, li han donat suport amb el seu vot més de seixanta milions de persones. Hard to believe, però cert.
Això és el pitjor: Trump legitima qualsevol excés que es pugui perpetrar en qualsevol altre país, sigui el què sigui. Incloent el seu, naturalment. I gairebé a Rússia. Sort que, li agradi o no li agradi i per molt que plantegi conflictes davant dels tribunals del seu país, procurant enfangar el poder judicial, Trump marxarà de la Casa Blanca, laus Deo. I qualsevol que arribi a substituir-lo, fins i tot l’anodí Biden, serà millor. En aquest sentit segurament el món, sense el sonat de cabells taronja, serà un lloc una mica més habitable, malgrat tot. No és poc.
Així que ja només ens queda la qüestió de Putin. Que no té la cabellera fulgurant de l’americà -de fet, no en té, de cabellera-, però el seu cervell d’espia clàssic del KGB conté, segurament, circumval·lacions tan truculentes com les del ‘trumpós’ habitant, encara, de l’despatx oval. Sembla que Putin té plans per mantenir-se al Kremlin fins el 2036 -viurà tant de temps?. Tindrà llavors 84 anys, dos menys que Biden si guanya i repeteix victòria el 2024-. Putin ha ficat l’urpa d’ós rus en els comicis nord-americans. Com, per cert, ja va fer la vegada anterior contra Hillary Clinton, i com tantes vegades sembla que ha fet en comicis de països diversos; tota sospita, si es tracta de l’espia que va venir del fred, està justificada. Segur que en sentirem a parlar els pròxims dies.
Quan, finalment, deixem de parlar de Trump -i sembla que en les setmanes vinents muntarà prou escàndols com perquè no deixem de fer-ho- tornarem a Putin. Inevitable. Mireu, sense anar més lluny, la quantitat d’espai que li han dedicat els diaris estatals, sobretot alguns de madrilenys, en relació a un affaire molt estrany ocorregut a Catalunya: fins a deu mil soldats diuen que volvoliia enviar el nou tsar de totes les Rússies per donar suport a la independència catalana o vés a saber per què. I això, paraula d’honor, ha ocupat en el seu moment tant d’espai en alguns mitjans ‘fiables’ com la pròpia campanya nord-americana. La situació em recordava a aquella pel·lícula de Norman Jewison, tan divertida, ‘Que vénen els russos!’. És clar que tan seriosa ha estat una notícia, la dels soldats russos, com l’altra, la campanya ‘trumphalista’ de l megalòman. Dos nyaps.
I així anem. D’extrem a extrem, de Trump a Putin. Mentrestant, l’eurocentrisme, que hauria de ser el pol racional, moderat, l’exemple d’una democràcia tolerant on les eleccions no puguin generar sospites de frau ni els periodistes tinguin por d’acabar a la presó per haver creat a Internet un diari contestari, va naufragant a poc a poc. I és que, tornant als títols divertidíssims de pel·lícules, com aquella de Stanley Kramer, ‘el món està boig, boig, boig’. Molt boig. El que passa és que, en els seus deliris genials, ni Jewison ni Kramer van poder imaginar mai que el planeta bascularia entre un Trump que es negava a tocar el dos i un Putin entestat a quedar-se. I els altres, mirant aquesta guerra de míssils absurds que passa per sobre dels nostres pobres caps. Haurien de deixar-nos votar. A Estats Units. I, si possible fos, fins i tot a Rússia. Perquè som víctimes de les seves bogeries, les d’ambdós propietaris del planeta Terra.
1 
