JR: Ara que això inevitablement ja s’acaba (esperem!) és potser el moment de reflexionar com ha estat la gestió de Trump, què és el que ha fet més malament. Al New York Times, un editorialista pregunta als lectors qui és el pitjor de l’equip Trump, jo preguntaria què és el pitjor que ha fet Trump. La meva resposta és que des del començament va voler governar els Estats Units com si fos una empresa i ell en fos l’empresari. En una empresa tindria dret a fer el que vulgui (a les seves segur que ho fa!), però en un país hi ha limitacions substancials. De fet això és el que distingeix un règim democràtic d’un règim dictatorial o autoritari, que el president no pot fer el que vol. Duterte, Putin o Xi Jinping fan el que volen, com feia Franco, sense anar més lluny i ningú no els ho discuteix, perquè si algú els ho discutís aniria a parar a un lloc no massa agradable.
NC: Potser estàs prenent per empresari algú que no ho és. D’on ha tret les seves empreses? En pot ser propietari, i possiblement només en part, però d’on han sortit? Ell és propietari d’empreses per herència, que és una cosa ben diferent de ser un empresari, realment. Pel que sembla, va heretar del seu pare un patrimoni superior al que ell té ara, o sigui que no ha creat cap riquesa, més aviat n’ha destruït. I una part de la que té surt d’un concurs televisiu lamentable. Per tant no en podem dir un empresari, em sembla a mi.
JR: Sí, és clar, tens raó. Però propietari si que n’és, i, quan se n’és, es pot fer el que es vol, sense demanar permís a ningú; i, en canvi, un governant d’un estat això no ho pot fer. Ja se sap que la política està basada en pactes, i aquest no ha pactat amb ningú. O si en algun moment ha fet alguna cosa que s’assembli a un pacte, l’ha traït l’endemà…
NC: En una empresa pròpia tampoc és ben bé que facis tot el què vols. Tens alguns límits. En primer lloc, legals, però a més també els dels altres propietaris. I els dels altres stakeholders, per dir-ho amb una paraula de moda. I, potser encara més important, existeixen aquells límits que un empresari de debò s’autoimposa. Fer el que et ve de gust no és necessàriament bo per l’empresa. No ho és a curt termini, però encara menys a llarg.
JR: Cert, hi ha uns límits legals, però Trump ja ha posat de manifest que se’ls toreja, si fa falta. Ell fa el que li dona la gana. I senzillament ho imposa. Malauradament, aquesta manera de manar, autoritària, expeditiva, anant a buscar el benefici immediat, és ben vista avui en el món del management. Molts creuen que Trump ha tingut èxit en el món empresarial i el visualitzen com un gran gestor que pot governar un estat.
NC: Estem d’acord que Trump és un mal governant, però també és un mal directiu d’empreses. El que invalida Trump per ser president no és que sigui empresari, que a més no ho és, sinó que sigui si un cas, un mal empresari. I una cosa és certa, i Trump la fa evident: tenim un problema, i és que s’han pervertit molt quines característiques hauria de tenir un bon governant, del què sigui, d’un país, d’una empresa i fins i tot de l’escala de veïns.
JR: Tens tota la raó, però és equivocat pensar que algú que pot gestionar bé una empresa ja està capacitat per governar un estat. En una empresa, en algun moment, pots tenir un cert èxit manant de manera autoritària. En un estat, si ho fas i te’n surts, generes destrosses potencialment molt grans, que poden tenir conseqüències durant dècades en el propi sistema.
NC: Cert! Però aquests que porten empreses així, de manera tan executiva i orientada al curt termini, l’èxit que poden tenir els durarà poc. Tens raó que allò que fan malament afecta menys persones. Crec que aquesta és la clau. En això et dono la raó: la dimensió d’un estat fa que un mal directiu acabi generant un caos molt gran i s’hagi de ser més curós o exigent amb ell. Però això no invalida que un empresari pugui o no dirigir un estat, sinó només el mètode que s’ha utilitzat per escollir l’empresari!
JR: Sí, els grecs ja deien que un governant ha de tenir saviesa pràctica, i nosaltres ho hem argumentat en el món de l’empresa, i dirigir un estat com els EEUU és dirigir l’empresa més gran i que més persones afecta. De fet, mirat així, potser hauríem de tenir el millor empresari possible dirigint l’estat, la llàstima és que els empresaris que els va bé acostumen a tenir poques ganes de posar-se en política. Gens estrany, per altra part, perquè actualment dedicar-se a la política és una professió. Si Aristòtil aixequés el cap!
NC: I això ha fet tant de mal! I fa que quan apareix qualsevol empresari disposat a governar no mirem si és bon empresari o no. O si ho mirem, només mirem un aspecte: el compte de resultats. L’eficàcia a curt termini. Senzillament, llavors els comparem amb els polítics professionals, i com que ja ens sembla prou diferent, ho jutgem com a bo.
JR: En el cas de Trump, a més, ha fet de productor d’un execrable programa de teleporqueria, un reality en el qual acomiadava (“you are fired”) tot concursant que proposés una cosa que a ell no li agradava. I de manera histriònica, no raonant que ho ha fet malament, sinó senzillament perquè això no responia a la seva concepció de l’empresa. Que l’únic argument per defensar-la és que té diners…
NC: Això és el que dèiem, no era un bon empresari, era un empresari pretensiós i primitiu, i, per tant, mai no hauria hagut de tenir empreses sota seu i, molt menys, la presidència dels Estats Units.
JR: Estem d’acord!
_____________________________
Natàlia Cugueró i Josep Maria Rosanas són doctors en management
1 
