¿Ja ha arribat l’hora que us avergonyiu recordant com us entusiasmava la crema de contenidors durant les nits posteriors a la sentència del Procés? ¿Ja us fa prou pena haver-vos excitat amb els avalots? ¿Ja us dol haver piulat a Twitter coses amb l’etiqueta #RosadeFoc? ¿Ja us negueu a reconèixer públicament que vau confondre les festes nocturnes d’un grup d’apassionats amb una revolta popular a l’estil dels Miserables? ¿Heu anat a les xarxes socials a esborrar a corre-cuita totes aquelles publicacions que penjàveu anunciant que la violència era l’única via per aconseguir els nostres objectius legítims? ¿Heu hagut de demanar perdó a algun familiar o amic més assenyat a qui vau esbroncar perquè estava en contra de la violència als carrers? ¿Dissimuleu i canvieu de tema quan algú comenta que el PSOE ha tornat a guanyar les eleccions i governarà gràcies als independentistes malgrat aquella suposada rebel·lió barcelonina? ¿Passeu prou vergonya per haver defensat el foc i la violència i l’odi i la buidor esperpèntica d’unes nits ridícules de teatralització de la indignació? Una indignació, per cert, afectada i gairebé paròdica. ¿Ho heu fet?
Perquè mentre molts es pensaven que vivien una petita guerra civil desbordada i frenètica un altre, molt més astut, es negava a agafar el telèfon a Torra. Ho recordeu? I es negava a fer-ho per una raó molt sensata: perquè la “revolta” era foc d’encenalls. Era una manifestació anti-sistema. Una protesta plena d’imatges però buida de poder. No era res. No valia res. No tenia cap força, cap importància. Per això Pedro Sánchez va poder ignorar-la sense pagar cap preu per fer-ho. Tant se li’n fotia tot allò que estava passant a Barcelona. Sabia, i no li faltava raó, que ho aturaríem en dos o tres dies. ¿Per què nassos havia de reunir-se amb Torra per uns avalots de jovenalla (i no tan joves) amb contenidors cremats i un policia ferit per la seva pròpia arma (aparentment)? Per la seva banda Torra va intentar aprofitar aquell parell de dies de molèsties ciutadans per aconseguir ves-a-saber-què. Tan calculada i tàctica era l’actitud de Pedro Sánchez com la del president Torra. Tant un com l’altre es movien per interessos polítics específics. L’un ignorant els aldarulls i esperant que passessin. L’altre aferrant-se a cent contenidors cremats com a única arma per negociar. Terrible. Ara, amb la perspectiva del temps, podem analitzar-ho millor.
La política i el propi Procés han esdevingut fenòmens de curta durada. Tenim pressa per resoldre les coses ara, ràpid, abans que se n’adonin que no tenim la força ni l’energia suficient per una lluita a llarg termini. Alguns ja ho dèiem que tota aquella parafernàlia del passat octubre era una tonteria. Que estem tan desorientats i tan confusos que, de cop, uns nanos cremen contenidors i pensem que ens estan defensant. Un grup de nois amb màscares llencen boles de coixinet a la policia i resulta que són més independentistes que Carme Forcadell. Pedro Sánchez ja ho sabia que allò era una festa de dissabte. I així va ser. I Quim Torra ho sabia, també. Per això va còrrer a aprofitar el moment per arrencar una trucada al president del govern espanyol. Honestament i veient la reacció dels dos presidents, comparada amb la reacció de molts catalans, penso que ells ens coneixen millor que nosaltres mateixos.
