Ara mateix, tot sembla indicar que el president en funcions espanyol Pedro Sanchez està reconsiderant el seu enrocament i està disposat a trucar al MHP Quim Torra. Però és clar, com sempre passa en les relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya, res no és mai el que sembla: quan ja has llegit el titular i rasques una mica en el contingut, t’adones que sempre hi ha alguna sorpresa. En aquest cas, el fet és que la conversa pendent es durà a terme en el marc d’una ronda de trucades que el líder socialista està planificant fer a tots i cadascun dels presidents de les comunitats autònomes. Ai las! Estem parlant d’aquelles nacionalitats i regions que apareixen en el Títol VIII de la constitució vigent, les quals es van convertir en les famoses comunitats autònomes per mitjà d’un procés de devolució de poders que va començar el 1979.
Ja ho veuen, la trucada que Sanchez farà a Torra és pura façana i sembla, fins i tot, una gran mofa. No en va, trucarà al president català com a un més. En conseqüència, aquesta trucada no canviarà res. No farà estiu. Ben al contrari: estem vivint una tardor força grisa i bastant freda. Això és així perquè el govern espanyol continua tractant a Catalunya tal i com ha fet sempre: com a una comunitat autònoma. I vostès em diran -i tenen raó-, que és normal que així ho faci mentre no avancem en el nostre procés d’alliberament nacional. Està clar que avui encara som oficialment espanyols i que el règim al qual estem sotmesos és el de les comunitats autònomes. Tanmateix, crec que tenim prou motius com per estar-ne ben farts, i com per necessitar veure un horitzó diferent. Ens els darrers anys ja han succeït prou coses a Catalunya: la sentència de l’estatut, les mobilitzacions pel dret a l’autodeterminació, l’1-O, la presó i l’exili dels nostres líders polítics i socials, la repressió sistemàtica que patim, la sentència, les pallisses de la policia i els empresonaments dels joves que protestaven al carrer, l’acusació de terroristes pels CDR… Després de tots aquests episodis i tants d’altres, està clar que aquest conflicte va molt més enllà del que implica la relació bilateral que estableix l’estatut de qualsevol comunitat autònoma amb l’Estat.
I precisament per això, cal tenir molt clar com s’ha de fer la negociació per a la conformació del govern espanyol que ara està en marxa. Per a servidora està clar que el primer pas és un reconeixement real de Catalunya, les seves institucions i la seva ciutadania com a subjecte polític. Només així, es podrà abordar la peculiaritat que implica el nostre país i només així, es podrà dialogar en igualtat de condicions. Qualsevol negociació és un procés i té unes regles del joc, però el primer estadi implica que els dos actors es reconeguin i siguin iguals a l’hora d’asseure’s a la taula. Ara per ara, com vostès saben, aquesta qüestió és una quimera.
I dic això, precisament perquè estem en plena negociació i les sorpreses o les trampes poden tornar a aparèixer. El fet que el partit socialista vulgui negociar partint de la idea d’una taula bilateral a l’estil de les que estableix l’estatut n’és una bona mostra. I qui ho accepti, s’equivoca de totes totes. I, al mateix temps, qui pensi que aquest conflicte es resoldrà per la via d’una cessió de més competències -o de diners-, sense reconèixer el dret a l’autodeterminació, també ho fa. La taula de negociació que necessitem ha de ser un espai nou, on hi hagi tots els actors que hi ha d’haver, i on pretengui arribar a l’arrel del problema real que existeix entre l’Estat espanyol i Catalunya. Un arrel que és polític i que no és, exclusivament, de qui fa o qui té què. Soc conscient que les negociacions impliquen temps, etapes i avenços progressius però també està clar que si els punts de partida són poc ambiciosos o bé equivocats, serà molt més difícil arribar a bon port. Per tant, com que encara hi ha moltes incògnites que s’han d’esclarir abans no es tanqui l’acord de govern i abans no es dissenyi aquesta anhelada taula de negociació, farem bé de recordar que una flor (o una trucada) no fan estiu i que per tenir un jardí ben florit cal persistir, persistir i persistir.
