Ja ho trobarem

"Alguns estats com Espanya s’hauran d’endeutar moltíssim més del que ja estan endeutats, però ara no és moment de pensar com es tornarà aquest deute"

No he sabut trobar-ne la font original, però és acceptat per tothom que quan Josep Pla va veure els gratacels il·luminats de Manhattan per primera vegada —l’any 1954, enviat per  la revista Destino—, l’escriptor empordanès es va girar cap al seu guia i li va preguntar: “I tot això, qui ho paga?”. La pitjor pandèmia de la història contemporània ha arribat a Europa, les taxes d’infecció i mortalitat estan disparades, els sistemes sanitaris cavalquen cap al col·lapse total, i l’única manera d’aturar el virus és frenar l’economia, qui sap per quant temps. La gran majoria de les feines no es poden fer des de casa, per tant, com més dures siguin les mesures de confinament —i tots sabem que ho han de ser molt més encara—, més empreses hauran de tancar o reduir al mínim la seva activitat i més gent es quedarà sense feina. I amb les normes actuals, els estats no tenen diners per pagar-ho, això. No hi ha prou diners per pagar l’atur de tota la gent que es quedarà sense feina, ni per perdonar als ciutadans i les empreses les seves obligacions tributàries, ni per intervenir per evitar que es trenqui la cadena de pagaments. I no és pas una fatalitat del destí, que no n’hi hagi. No n’hi ha perquè els estats estan lligats de mans i peus per les normes europees d’equilibri pressupostari, acordades per ells mateixos. Els famosos “objectius estructurals”, que pràcticament no permeten gastar més del que s’ingressa.

Per entendre bé el drama que ens ve a sobre si no s’actua, fem la pregunta més crua possible. Amb quins diners comprarà menjar algú que s’ha quedat a l’atur i que no rep prestació d’atur simplement perquè l’estat no té diners per pagar-la? Al comptador de morts pel virus haurem d’afegir-n’hi un altre de morts per misèria i inanició? Tornem a Josep Pla i a l’inici de l’article: els enormes gratacels de protecció social que cal aixecar urgentment, algú els haurà de pagar, i aquest algú només pot ser el dèficit públic. Caldrà gastar més del que es té, molt més, sense límit i urgentment. Abocar tones i tones de diners sobre la taula. (I caldrà obligar tothom, també el sistema financer, a assumir les seves obligacions. En el cas d’Espanya, per exemple, és hora que s’acordi el retorn del rescat bancari. Quan els bancs ens deixen diners als ciutadans o a les empreses, els hi hem de tornar, i amb interessos. En canvi, quan hem estat els ciutadans els que hem deixat diners als bancs, sembla que no regeix la mateixa norma. Hi ha més de 60.000 milions d’euros que en el seu moment van sortir de les arques públiques i que encara no han tornat. Que tornin, i que tornin ja).

 

En aquest context, la notícia més important d’ahir va venir de Brussel·les. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar que la Comissió proposa suspendre les regles del Pacte d’Estabilitat i Creixement, és a dir les regles que limiten fèrriament la despesa pública. Veurem com es concreta això i fins on s’arriba, però activar la “clàusula de salvaguarda” era la condició imprescindible per invertir el paradigma dels darrers anys. Els estats s’endeutaran, i alguns com Espanya s’hauran d’endeutar moltíssim més del que ja estan endeutats, però ara no és moment de pensar com es tornarà aquest deute. Ja ho trobarem. Ara és moment de salvar vides i d’aixecar un mur de protecció social com no s’ha vist en la història humana.

 

Comentaris