La política oficial té una frase recorrent: “cal saber trobar el moment”. Els moments poden ser de “glòria” o desaprofitats. A Catalunya, si repassem la nostra història, en tenim molts més dels segons que dels primers. De fet, sembla que tinguem la mà trencada per deixar passar les oportunitats. Alguns ho atribueixen a la fatalitat històrica, però cal acceptar que en els instants crucials la resolució dels nostres homes més representatius gairebé sempre ha quedat encallada. Acostumem a fallar per dalt.
Els darrers anys no han estat una excepció i hem anat desaprofitant els “moments”. Les dates que ho certifiquen conformen una llista notable: onzes de setembre del 2012 o 2013, 9 de novembre del 2014, 27 de setembre del 2015 o 1 i 27 d’octubre del 2017. En tots ells s’obria una finestra d’oportunitat per a la proclamació de la independència de Catalunya. O, com a mínim, la possibilitat de posar l’estat espanyol contra les cordes. Què van decidir fer els dirigents del país? Dir que no era el moment. Però, en realitat, no és res més que una excusa per amagar un fet dramàtic: no saber estar a l’alçada del moment.
Això és el que passa quan hom no porta la iniciativa i va a remolc dels esdeveniments. És a dir, quan esperes el moment sense saber crear-lo. Són els comparses de la política. Acompanyen però mai dirigeixen. Però, què volem esperar d’una gent que, bona part d’ells, arriba a diputat sense ser conegut ni entre els seus propis votants? Persones d’un perfil tan baix estan incapacitats per saber destriar els instants decisius de la nació.
Ara, mentre escric aquestes ratlles, ja sabem que ha caigut el govern del PP. Els diputats catalans a Madrid, com sempre, han anat a remolc d’una iniciativa d’un partit que va crear una banda terrorista (els GAL) i titlla sovint l’independentisme de xenòfob o supremacista. El tal Sánchez els ha promès diàleg, una mica de comprensió i poder fer fora a Rajoy. L’escenari immillorable per tornar a l’escenari desitjat per alguns barruts que van prometre que deixarien l’escó de la carrera de Sant Jerónimo després de 18 mesos. Qui dia passa, any empeny. I la mesada no es toca.
Amb un govern definitiu a la plaça de St. Jaume i un govern d’esquerres a Madrid, ens diran que s’obre una etapa de diàleg mentre aquí s’anirà “implementant la república” acompanyada del festival groc que emmascara el fracàs i l’estafa d’una classe política i dels seus “voceros” mediàtics. En definitiva, una normalitat autonòmica guarnida d’homenatges i referències continuats a l’1 d’octubre per intentar mantenir entretinguda a la parròquia. No vull ni pensar en el desplegament que farà el tripartit processista amb motiu de la commemoració del primer aniversari d’aquell referèndum. Algú recordarà també aquella llei de transitorietat on es deia que aplicarien els seus resultats 48 hores després de la seva celebració?
Anem tan desorientats a l’hora de saber valorar el moment polític que l’actual president de la Generalitat, en una de les primeres entrevistes que va concedir i davant de la pregunta del periodista Jordi Basté de RAC1 sobre en quin moment ens trobàvem respecte a la independència, va contestar: “estem en el moment de poder tornar a trobar el moment”. Voleu algú més perdut? Continuar fent confiança als qui han demostrat una incapacitat absoluta per no saber ni crear ni interpretar els instants crucials d’una nació, ens fa còmplices de la situació actual. Ens ho podem continuar mirant tot llepant-nos les ferides o bé comencem a exigir que pleguin els ineptes i els aprofitats.
