La política és estratègia, té un component alt d’estratègia, almenys. No ens poséssim pas les mans al cap, ara, per si uns o altres utilitzen tal o qual cosa per “estratègia” electoral. Ho ha fet tothom i ho farà tothom: la qüestió és plantejar-se si estem en un moment de fortalesa o de feblesa política, almenys pel que fa a l’independentisme els seus objectius, per anar fent estratègies que no sumin o no sumin MÉS.
El pas següent seria decidir si els trets al peu, l’autogol o el simbolisme eixorc (l’altre, no) ens són útils o no electoralment, per una banda, i per la consecució dels objectius per una altra. Em refereixo, per exemple, si la decisió fos endarrerir la convocatòria d’eleccions o autobloquejar les institucions on l’independentisme decideix, encara (fins que ho torni a fer el TC o el Suprem).
La coherència sol ser premiada en política, si no hi ha altres leit motiv amb més capacitat d’arrossegament. Però, com va deixar escrit Joan Fuster, ”Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”. Els adversaris polítics, especialment si han rebut els vostres atacs monotemàtics en el passat, us recordaran tan sagnantment com creguin i puguin incoherències vostres sobre tòtems de la política catalana de les darreres dècades com la unitat, les mans netes o els pactes amb el papus.
I entre trets al peu i (in)coherències, en podem posar un bon tros a l’olla i preguntar-nos: “Qui prodest?”
