A les nostres latituds occidentals es diu que si existeix un problema, és perquè existeix la seua solució, almenys en potència. A l’orient sembla que tracten els problemes fonamentalment com a eines de superació. Atenent aquesta doble concepció de voluntat de trobar la solució i d’eina de superació, plantejaré tres problemes polítics que necessitem superar al País Valencià com més aviat millor. Pense a més, que tots ells tenen el mateix origen i poden tindre la mateixa o pareguda solució.
El primer d’ells és el que podríem denominar exhauriment o cansament del discurs del govern del canvi o de l’Acord del Botànic. És evident que és un exhauriment relatiu i que el nou govern valencià i la majoria a les Corts que li dóna suport, estan fent-ho amb infinita més dignitat i eficàcia que els anteriors del PP. Sense cap discussió. Dit això també es fa palés una cosa que ja havíem dit abans i després de les eleccions i era que “fer fora el PP de les institucions era una condició necessària però no una condició suficient”.
Més enllà del contingut de la gestió de l’Acord del Botànic, el discurs dominant en aquests més de dos anys, ha seguit la línia que tan bons èxits va donar a les forces del canvi quan eren oposició però que ara ja dona clars senyals d’exhauriment. Caldria però tornar a recordar que una millor gestió, més neta i transparent, més democràtica i participativa són valors d’aquest govern que tothom que els va votar donava per fet i que encara es reconeixen, si més no, parcialment. També es donaven per fetes les dificultats del canvi després de 20 anys de governs corruptes i especulatius del PP.
Tanmateix encara no s’han pres aquelles mesures de certa transcendència que podrien ajudar a anar molt més enllà i que es visualitzés un veritable canvi de cicle, i caldria prendre-les com més aviat millor. Aquestes mesures tenen a veure amb la restitució de RTVV, amb unes dates sòlides i creïbles i amb l’aval de les Corts i del Govern; la immediata connexió de les emissions de TV3 i l’extensió a IB3; la reforma de la llei electoral i la rebaixa de la tanca electoral del 5% al 3%, i la veritable potenciació d’un moviment autèntic a favor d’acabar amb l’infrafinançament, el deute injust i odiós i l’espoli fiscal i social. Sense reduccionisme, entrebancs o intents de control. Reprendré aquest tema al final.
Aquests elements serien suficients perquè tots i totes poguérem veure’ns reflectits, en major o menor mesura, dins l’acció de govern i de la majoria a les Corts. Deixar aquests temes sense resoldre en aquesta legislatura seria tant com haver malbaratat bona part dels esforços col·lectius dels darrers anys. Ni podem ni devem permetre-ho.
Paral·lelament, caldria avançar en la resolució positiva d’uns altres dos problemes. El primer és la inaguantable equidistància que es pretén des d’algunes instàncies entre la defensa de la democràcia a Catalunya i el suport a allò que queda del règim del 78. Sí, perquè per al poble valencià el problema no és referèndum sí o no d’un costat, i legalitat constitucional de l’altre. El veritable dilema és entre la democràcia (llibertats cíviques i polítiques, dret a decidir i dret d’autodeterminació) i l’enduriment d’un règim que mai ha tingut la legitimitat de la gent demòcrata, i que dia que passa es torna més i més autoritari (forma d’estat, prohibició de confluència de les comunitats amb la mateixa llengua i cultura, reforma de la constitució via ràpida per a garantir els guanys del capital, llei mordassa, reformes laborals, rescat de la banca…) Eixa i no un altra és la disjuntiva. I amb eixa disjuntiva qualsevol equidistància equival a enfortir el Règim del 78. No es tracta de ser independentista o no, de tindre el nom en la llengua o en l’altra o de si es parla o escriu en aquest accent o en aquell altre: es tracta d’estar al costat de la democràcia o no estar-ho.
El tercer problema amb opcions de convertir-se en eina de superació, té a veure amb la por que ha suscitat en diverses instàncies comprovar la potencialitat de la denúncia de l’infrafinançament i l’espoli. Una por que, estic segur, descansa també en la convicció d’alguns membres del nostre Govern sobre el fet que les posicions del poder polític a Madrid són essencialment inamovibles. La suma del tancament de Madrid i de la potencialitat de la lluita contra l’infrafinançament com a eina mobilitzadora provoca que algunes ments “ben pensants” albiren que estarem generant un “problema” com el de Catalunya i que tal “problema” difícilment podria ser gestionat pels actuals inquilins de la Generalitat Valenciana.
D’ací el sainet protagonitzat els darrers mesos sobre la convocatòria pel finançament just. D’ací les declaracions equidistants de la portaveu del Govern. D’ací els dubtes entre avançar amb aquelles que compartim anhels de llibertat i democràcia o quedar-nos amb aquells altres defensors de la foscor i l’autoritarisme.
Tenim opcions d’escollir perquè tenim Dret a Decidir.
