A Catalunya ens hem marcat ja dos gols des de l’abril i ara anem pel tercer. Ens entren fins a la cuina cada cop amb més facilitat, perquè tenim algun defensa que és amic del davanter atacant. El primer cas va ser la recepció de Sant Jordi organitzada pel govern al palau de Pedralbes. S’hi va presentar Mariano Rajoy i la societat civil catalana s’hi va abocar ridículament encisada. La televisió va transmetre el provincianisme regional que està creixent en aquest país, i que la nostra no contraresta. Va tenir fins i tot el vernís polític, amb una reunió en plena recepció entre el president José Montilla i el líder del PP, que va tenir una segona part el mateix dia en una de les famoses trobades discretes d’Alícia Sanchez Camacho amb José Zaragoza i Miquel Iceta.
El punt àlgid del sentit colonial que s’està instal•lant entre els catalans ha estat la inauguració de la T-1 a l’aeroport de Barcelona. Una obra llargament reivindicada, que ve amb penes i treballs del denostat pacte del Majestic, va ser l’excusa pel president José Luis Rodríguez Zapatero d’actuar com mister Marshall. L’acte va ser organitzat per reivindicar el govern de l’Estat com a director d’orquestra de Catalunya, i la Generalitat n’era una simple convidada.
El missatge, amb allò que posen als anuncis de “Gobierno de España”, era que a Catalunya les coses importants les fa Madrid i punt. Una gran enganyifa, perquè la T-1 l’han pagada els catalans, i l’Estat a fi de comptes es va gastar quatre cops més en la T-4 de Barajas.
S’està covant ara la tercera enredada, la més gran de totes, que serà un finançament que incompleix totalment l’Estatut. Montilla va de pet a acceptar el model de la ministra Salgado. Des de dilluns n’està preparant el terreny al marge del que pensin ERC i ICV. El PSOE s’ha posat neguitós després de perdre les eleccions europees i ha cridat a l’ordre. El president català va ser sincer dimecres al Parlament quan va situar la prioritat d’evitar que governi Mariano Rajoy per sobre de la negociació del finançament. Va primar en públic la fidelitat a l'”amic” Zapatero a un front català de partits.
Ja es poden imaginar que així no es té cap força per negociar a Madrid, és llançar formalment la tovallola i limitar-se a maquillar una mica el final. Si el conseller Antoni Castells no ho evita in extremis, ens farem ara doncs el tercer gol. El que sentenciarà la lliga, perquè això no dóna per més.
