Tres, dos, un i acció! comença el viatge. Moltes vegades i gairebé tothom a nivell individual o en grup ha seguit aquets ritual al endegar un viatge o iniciar una acció, però aquest cop el tres, dos, un i acció afecta a tot un poble. Demà 6 de febrer la judicialització de la política arriba a la seva màxima expressió amb l’inici del judici a l’ex-president Artur Mas, l’ex-vicepresidenta Joana Ortega i l’ex-consellera Irene Rigau. Tres membres de l’anterior govern de la Generalitat de Catalunya que no estan sols, gairebé 40 mil persones s’han inscrit en la concentració de suport, els quals són la representació de centenars de milers de catalans que no entenem com es pot portar a judici a uns governants, que l’únic que varen fer és voler escoltar pacíficament la veu dels ciutadans posant les urnes. Ciutadans que pensen “que la democràcia és el millor sistema per dirimir les diferències polítiques“.
Amb el judici s’inicia el tram final d’un camí de final incert, iniciat amb la consulta del 9-N, que ha anat precedit d’un llarg període sense el requerit diàleg polític, única via per entomar les divergències polítiques i, en el que, es centraran moltes mirades, com es certifica amb els quasi 350 periodistes que seguiran el judici alguns d’ells estrangers.
Arribat a aquets punt, independentment de com serà el judici i com és mouran els seus actors, el que realment importa és que s’inicia un judici que mai s’hauria d’haver obert. És moment de recordar que en el 9N hi van participar 2.344.828 persones (37% dels cens), dels quals 1.897.274 van optar pel SI-Sí (88,91%), 232.848 van inclinar-se per Sí–No (10,02%) i 105.245 persones optaren pel No (4,49%). Un consulta, un procés de participació ciutadana, que va implicar a 40.930 persones voluntàries per atendre les 6.695 meses de participació repartides en 942 municipis catalans i en els 19 punts de participació internacional. Milions de catalans que expressaren la amb claredat la voluntat de decidir el seu futur democràticament votant en llibertat. Aquesta és una dada que no es pot oblidar, perquè si és ben cert que la democràcia obliga a acatar la llei, conseqüentment actuar en el marc de la legislació, que els ciutadans a traves dels seus càrrecs electes s’han anat atorgant, també és cert que les lleis mai poden ser emprades com un mur que barra el pas a les urnes perquè aquestes són l’essència de la democracia, la qual és canviant perquè les realitats varien i tot canvi requereix pacte i diàleg, però al final, quan es tracta de decidir el futur és la veu de la ciutadania a les urnes, la que té que imposar-se.
Ens esperen mesos complexes, en el que cal seny, determinació, voluntat de diàleg, tot assumint que el diàleg esdevé extremadament difícil quan càrrecs electes han de comparèixer davant els tribunals per haver posant les urnes. Però a pesar de les dificultats, cal seguir treballant per trobar el desllorigador que permeti preguntar a la ciutadania sobre el seu futur, fent-ho de forma impecable per assolir, sigui quin sigui el resultat, el reconeixement de la Unió Europea i el món.
