Aquests dies està de moda el terme tsunami. Merescudament, està clar. Les mobilitzacions al carrer promogudes per aquest grup de ciutadans anònims han desbordat qualsevol previsió i s’estan guanyant una rellevància fascinant en el context polític actual. Però la imatge d’una onada devastadora que ho arrossega tot és lleugerament imprecisa per definir l’actual estat de les coses. És cert, les manifestacions al carrer són una peça important de la resistència independentista i un factor que condiciona la política espanyola. Aquesta presència constant evita que el conflicte s’amagui sota l’estora i força els polítics (catalans i espanyols) a tenir present el problema cada dia. Ara bé, no és la genèrica idea de gent al carrer el més important, sinó el concepte de resiliència que aquestes manifestacions transmeten. La certesa que hi som i que hi serem. Són ells, l’Estat, qui llença onades contra nosaltres sense desgastar ni un mil·límetre del nostre mur de contenció. Onades de jutges amb legalitats dubtoses, de policies excessius en l’ús de la força, d’insults, de comitès de control, de polítics d’extrema dreta i d’aficionats ultres amb bats de beisbol. La nostra onada no arrossega res. La nostra onada només està per demostrar que tots hi som. La nostra onada és un trencaones.
Així com fan els trencaones, l’independentisme espera, estoic, sabent que la seva força està en resistir, no pas en embestir. En deixar que les poderoses onades de l’Estat es facin gotes inofensives quan topen amb aquesta roca massissa que és l’independentisme política català. El judici que havia d’acabar amb Omnium i l’ANC no només ha reforçat aquestes institucions sinó que ha provocat la multiplicació d’organitzacions independentistes. La sentència que havia d’espantar els partits polítics catalans ha desembocat en els millors resultats electorals d’Esquerra, Junts per Catalunya i la CUP al Congreso. Les detencions arbitràries d’independentistes mentre dormien amb els seus fills a casa ha fer brotar valentia en milers de catalans que han col·lapsat l’aeroport o la Jonquera. L’onada de la repressió policial no ha mogut ni un centímetre el trencaones. Al contrari. Hi ha afegit pedres per fer-lo més resistent. I contra aquest trencaones ja han topat Rajoy i Pedro Sánchez. El primer va haver de marxar sol, abandonat perquè la seva política a Catalunya havia trencat qualsevol pont amb qualsevol possible partit del Congreso. Ara Pedro Sánchez ha intentat aprofitar-se de Catalunya per rascar quatre vots més i resulta que són els seus rivals els que li han pispat la cartera. Cas a part és l’estimat Albert Rivera. La seva derrota és el símbol més evident de la força de l’independentisme. Un moviment polític que va veient passar els rivals sense parar de créixer. Ciutadans volia ser el final de l’independentisme i, lògicament, ha estat Rivera qui ha hagut de rendir-se contra el trencaones.
Assumir que som una força devastadora com un tsunami és perillós. Perquè no és això el que ens està fent triomfar poc a poc. No és la violència de l’embranzida sinó la resistència de les roques. No és el foc d’un contenidor sinó la fermesa d’una convicció. La nostra idea és tan lògicament certa que és inamovible. Volem votar per decidir què serem. És tan evident que tenim raó que ara els unionistes compren el missatge intentant comptar els independentistes en els vots de les eleccions espanyoles. Volen saber si els catalans volen la independència o no però no s’atreveixen a posar les urnes com cal. Siguem trencaones i siguem-ho amb paciència.
