Treballar fins els 80

"Si no entenem que la societat sencera s'ha d'ocupar dels pocs infants que tenim, s'anirà allargant  l'edat de jubilació"

Estem arribant al final del camí en el model de mesures anticrisi que ha plantejat fins ara el Govern de l'Estat, i que es basaven quasi únicament en les subvencions, ajuts i prestacions, és a dir, en gastar diner públic. El dèficit està disparat, i el seu manteniment és una llosa que ens pot acabar aixafant, com està passant ja a Grècia. Els mercats internacionals ho saben. I nosaltres ho sabem?

Hi ha consens general dels tècnics nacionals i internacionals sobre què s'ha de fer, però són mesures poc populars, i per això eternament aplaçades. Així, en el nostre mercat laboral s'han convertit en ordinàries les indemnitzacions per acomiadament de 45 dies per any treballat, previstes a l'Estatut dels Treballadors com una penalització màxima i extraordinària. Això, combinat amb les condicions de l'acomiadament en el contracte temporal, ha creat una duplicitat laboral a la societat nefasta per a l'ocupació i que castiga especialment als joves. Els sindicats ho saben perfectament, cap Estat europeu està igual. Les propostes fa temps que estan sobre la taula, ara urgeix actuar.

Un altre "punt calent" és el que gira entorn al sistema de pensions, jubilació als 67 anys i augment dels anys de càlcul de la pensió. La diferència amb la mesura anterior és que aquesta segurament s'hagués pogut evitar si haguéssim fet els deures a temps. La repuntada de la natalitat a partir del 2002-2003 a causa de la immigració ha provocat un miratge del qual cal sortir immediatament o acabarem treballant fins els 80 anys. No és cap broma. La incipient recuperació de la taxa de natalitat durant aquest decenni no es podrà mantenir si les condicions dels nostres infants no milloren. Només cal consultar l'extens informe de març del 2009 d'Unicef sobre la pobresa infantil a Espanya, un 24% dels nens en els llindars de pobresa, el pitjor d'Europa. I no és conjuntural, aquesta xifra s'ha mantingut per sobre del 20% durant els darrers 15 anys. Hi ha força consens en assenyalar com a causes d'aquesta pobresa la realitat laboral i els límits de la intervenció pública. De fet la Comissió europea també ha analitzat l'impacte reductor de les polítiques públiques sobre la pobresa infantil, i Espanya mostra, junt amb Grècia, la més baixa efectivitat de tot Europa. També hi fa que només hi dediquem el 3,7% de la despesa total, front el 7,8% de la mitjana europea. No n'hi ha prou amb els "premis pel naixement", oblidem sempre que els nens no poden treballar fins els 16 anys. Fins que no entenguem que la societat sencera s'ha d'ocupar dels pocs infants que tenim, s'anirà allargant indefectiblement l'edat de jubilació. Això és el que hi ha.

És cert que tota política social comporta un problema d'elecció. Les observacions de les dades del Sistema Europeu d'Estadístiques de Protecció Oficial ens diuen que fins ara s'ha afavorit als adults homes en la seva fase activa i retir. Tenim les arques públiques buides. Podem allargar la prestació d'atur indiscriminadament un temps, com acaba de fer el President Zapatero, però tard o d'hora podríem pensar que no és el mateix un aturat de 21 anys vivint a casa dels pares ocupats, que un altre de 37, amb la parella a l'atur, i dos nens o adolescents a càrrec. Potser la crisi, que tot ho somou, ens farà reaccionar.

 
 

Comentaris