Treball i lleure post-COVID-19

"L'objectiu del primer quart del segle XXI hauria de ser el de l’accés al treball i al lleure per a tothom"

Totes les previsions indiquen que l’atur serà més alt que en els pitjors moments de la llarga crisi iniciada el 2008, però, son dues grans crisi molt diferents. Els efectes i encara més les conseqüències de la primera, només van poder ser quantificats fins vuit o deu anys després i se’n va començar a sortir reformant el sistema per fer-lo encara més sòlid, introduint els mínims canvis necessaris per assegurar que, realment, tot seguís igual.

Ara, però, tot ha estat tant ràpid que és impossible no veure’n els efectes devastadors, quantificables en nombre de morts i en nombre d’aturats. I, ben aviat, sabrem quants d’aquests aturats seran de llarga durada i quants podran recuperar el seu lloc de treball. Moltes petites i mitjanes empreses ja no tornaran a l’activitat i moltes altres hauran de replantejar el seu model de negoci. Malauradament, en la majoria de casos no tenen el múscul financer necessari per a reinventar-se i els minsos ajuts rebuts o promesos ho són en forma de crèdits, cosa que encara complica més la seva continuïtat.

Hauríem de ser capaços d’extreure les lliçons que ens ensenya una crisi de procés accelerat com aquesta, que han estat moltes i encara en poden ser algunes més. La salut del planeta ha estat la primera beneficiària d’aquesta crisi, gràcies, sobretot, a la sobtada aturada dels principals agents contaminants. I encara que sembli un contrasentit, la salut de les persones –del conjunt de la humanitat- n’ha estat la segona gran beneficiària. No hauríem d’oblidar mai que aquestes dues primeres lliçons ens hauran costat centenars de milers de morts, però, sobretot, hauríem d’esforçar-nos per saber aplicar les moltes altres lliçons d’aquesta gran crisi i fer que aquestes morts no hagin estat en va.

El més probable és que la por ens porti a intentar recuperar el que fèiem abans i passar pàgina aviat, per oblidar aquest mal son. La complexitat que ens envolta ens fa sentir insignificants i, per tant, incapaços de creure que hi podem fer alguna cosa. Ens hem adonat que no n’hi ha prou amb escollir democràticament governs per creure que sabran gestionar els afers col·lectius i, especialment, situacions d’emergència. Ja sabem que el sistema és clarament millorable, però seguim esperant el líder que ens ho posi fàcil, sense voler admetre que aquest tampoc és el camí. Potser ens haurem adonat que la pròpia societat, en molts llocs, ha sabut reaccionar millor que els governs, però ser conseqüent amb aquesta lliçó i desenvolupar un projecte de millora resulta molt feixuc. D’entrada, potser ja no sabem ni per on començar.

Una petita lliçó d’aquesta crisi és adonar-nos de quines coses realment necessitem per viure, es dir les “coses bàsiques”. Una segona petita lliçó és que estem aprenent a gestionar el temps. De cop, ens hem trobat amb molt de temps lliure, el que dedicàvem a la feina o als desplaçaments. Qui ha pogut continuar l’activitat gràcies al teletreball ha vist com amb menys hores de dedicació feia tanta o més feina i estalviant-se el temps i els diners dels desplaçaments. Hi ha qui ha redescobert el gust de la lectura, qui s’ha atipat de pel·lícules i qui s’ha posat a fer coses noves. És cert que també hi ha qui s’ha avorrit més que mai i que ha adquirit nivells de mal humor inimaginables, desfogant-se amb els qui tenia més a prop...

Tots hem tingut temps per pensar i plantejat moltes qüestions:  què no funciona? com ens en sortirem després d’aquesta pandèmia? com serà la crisi econòmica que caldrà combatre després? De fet, ja sabíem que calia trobar un sistema de repartiment del treball. Mentre hem tingut feina, hem anat tirant i, com a molt, reclamant a l’Estat una solució al problema dels aturats i de la pobresa. Potser, fins i tot, hem col·laborat amb entitats del tercer sector o amb ONG que intenten cobrir les necessitats dels que queden fora del sistema, tranquil·litzant així la nostra consciència davant les greus desigualtats i injustícies que pateixen. 

Aquests dies de confinament també s’ha produït una dosi de “nou pensament” més elevada, més intensa, que mai. S’ha fet evident que les crisi generen oportunitats, però també que no n’hi ha prou amb generar-les, cal construir-les i desenvolupar-les.

Des de diversos nivells de la societat han aparegut moltes propostes i iniciatives que hauríem de ser capaços de portar a la pràctica. Amb quin objectiu? Sovint, la solució als grans problemes comença per saber fer-se les preguntes adequades. Hi ha un objectiu més comú, més general, que el de ser feliços? Probablement, el nivell i condicions per ser feliços és molt diferent entre la gent, però les dues condicions bàsiques són comunes a tota l’espècie: disposar dels ingressos suficients per a cobrir les necessitats bàsiques (alimentàries, salut, habitatge, educació,...) i disposar de temps lliure per desenvolupar l’intel·lecte i l’esperit. Això voldria dir que el primer objectiu és que tothom tingui accés al treball i al lleure, almenys vist des de la nostra perspectiva cultural i sense entrar en si el treball, en sí mateix, és un objectiu o un mitjà.

 

Si fa més o menys un segle, l’objectiu va ser la jornada de vuit hores, l’objectiu del primer quart del segle XXI hauria de ser el de l’accés al treball i al lleure per a tothom. No és senzill en un món que avança en dues direccions aparentment oposades a aquest objectiu: l’increment constant de la població  del planeta i la robotització. Cada cop hi haurà més demanda de llocs de treball i cada cop els robots faran més feines que, fins ara, han fet els humans. És obvi que cal un canvi de paradigma i que la crisi post Covid-19 farà que aquest canvi sigui urgent.

Es dibuixen tres línies d’actuació principals: el repartiment de la feina existent, una distribució temporal equitativa entre feina i lleure i una creació de noves feines, fonamentalment de serveis, moltes d’elles assistencials i moltes altres de vinculades al lleure. L’horitzó que s’entreveu és molt diferent al que tenim i comporta canvis radicals en els sistemes d’educació, de fiscalitat, d’equilibri amb la natura, de governança ... i a tots els nivells.

Sabem, però, que no estem preparats. De fet, veiem que ho està molt més la societat que el sistema polític i econòmic que hem estructurat durant el segle XX principalment. I ja ens adonem que el trànsit cap aquest nou paradigma només serà possible si sabem encarar la nova crisi socioeconòmica amb imaginació, valentia i solidaritat, entre els diferents pobles del planeta i dins de cada comunitat. La renda individual universal només serà el primer pas, però cal fer-lo urgentment i bé.

Durant dècades, hem estat preparant els nostres joves per un món que ja no existirà mai més. El futur ha arribat de cop i l’extens i transversal teixit social català és la millor base per construir-lo des d’ara mateix.

 

Comentaris