El pes dels diferents sectors (primari, industrial i serveis) en l’economia catalana ha canviat molt en els darrers cent anys. Si ho valorem en termes d’ocupació, just ara fa cent anys l’agricultura i la industria ocupaven, cadascuna, prop del 40% dels treballadors del país i la resta, poc més del 20%, tenien feina en el sector dels serveis. Setanta anys després, l’any 1990, la situació era ben diferent: indústria i serveis oferien, per parts iguals, entorn del 95% dels llocs de treball i el sector primari el 5% restant. Avui, trenta anys després, quasi el 75% de les persones ocupades ho fan en el sector serveis, quasi el 24% ho fan en la indústria i només l’1,5% ho fan en el sector primari, valors molt semblants al que representen cadascun d’ells en la formació del PIB català, tot i que existeix un major desequilibri en el sector primari que representa només el 0,9% del PIB i que posa en evidència la desigualtat entre feina realitzada i valor de producció/ingressos en aquest sector.
L’aportació de la indústria en la producció global del país, aparentment, decau progressivament, però, és un sector amb un increment del valor afegit brut considerable que manté el país entre les quatre regions industrials més potents de la Unió Europea. Catalunya té una economia molt diversificada i força preparada per introduir els canvis necessaris per afrontar els reptes de futur que la crisi de la covid-19 no ha fet res més que accelerar i posar al descobert. Només li falten unes estructures d’estat disposades a col·laborar per superar aquests reptes. Malauradament, l’Estat espanyol viu instal·lat en una realitat diferent, pròpia d’un estat extractiu que ha passat de dependre d’una economia primària a una de serveis sense passar per l’etapa de predomini del sector industrial, com han fet Catalunya i tots els altres països de l’Europa occidental.
Cada cop sembla més evident que anem cap un món en el que la robòtica ocuparà bona part dels llocs de treball de moltes indústries i que els llocs que ocupin els humans hauran de ser altament qualificats. La tendència és que, cada cop més, la majoria de nosaltres estarem dedicats al sector dels serveis i que molts dels serveis que demanarem/oferirem estan encara per definir, per “inventar”. Uns seran de tipus social: serveis a la comunitat i a les persones i, molts d’altres estaran vinculats, d’una manera o altra, amb les tecnologies de la informació i la comunicació que utilitzen internet o sistemes que s’estan investigant o desenvolupant en aquests moments.
Anem cap a una reducció de la jornada de treball o potser cap a una concepció molt diferent del que considerem treball. Anem cap a una avaluació del treball a partir de resultats més que d’hores de dedicació i, per tant, d’autoresponsabilitat més que de control i subordinació. Hem aprés que és millor cooperar que competir i hem aprés que es pot confiar en la gent i la seva autoresponsabilitat. És una gran lliçó d’aquesta crisi.
Si no es vol que la forta i progressiva reducció dels llocs de treball que vindrà comporti que una part cada cop més gran de la població es quedi despenjada del sistema i hagi de viure en la marginalitat, caldrà compensar els salaris no ingressats per una Renda Individual Universal (RIU) que cobreixi totes les necessitats bàsiques, amb els efectes positius que el manteniment del consum té sobre l’economia productiva.
Una altra lliçó d’aquesta crisi (que ens suposa un gran canvi, de moment puntual, però que si l’aprenem pot ser molt positiu a llarg termini) és que tenim més temps per “gaudir” de la relació familiar convivencial, per pensar, per fer multitud de coses pendents i de menjar millor i amb menys cost,…. Encara que, també, hi ha canvis negatius, perquè no podem sortir de casa a passejar, al mar o a la muntanya, o quedar amb altres familiars, amics, companys…
El teletreball, o el telestudi, són solucions que la majoria ha descobert de cop i volta, però hem de reconèixer que ni la majoria està preparada per practicar-ho ni, sobretot, ho està el sistema, però tampoc podem caure en la substitució radical de les formes de relació professional o d’aprenentatge que hem practicat fins ara. Caldrà trobar l’equilibri entre les velles i les noves formes de treballar i estudiar i definir aquest punt d’equilibri esdevindrà un art o una ciència amb molt de futur. Els nostres habitatges i, per extensió, les ciutats o pobles actuals tampoc són els més adequats per fer aquest gran canvi, però d’això ja en parlarem en el proper article.
Ara ens han semblat solucions d’emergència en molts casos, però estem descobrint-ne els avantatges. Falta fer el pas important: que les empreses adeqüin el seu model d’organització, els seus processos i la seva manera de cooperar a aquesta nova forma de treball que, per a molts serveis, és fàcilment practicable ara mateix. Per a alguns sectors, fins ara poc habituats al comerç en línia com l’agroalimentari, es demostra que la necessitat fa miracles i, en poques setmanes, estan sorgint multitud d’iniciatives per posar en contacte directe a productors o a petites botigues amb els consumidors. Segur que essent el sector amb menys moviment econòmic en línia, els efectes de la Covid-19 seran molt positius de cara al futur.
Aquesta crisi també ens deixarà altres lliçons, molt més crues. Alguns sectors hauran entrat en una davallada molt difícil de remuntar i altres ja ni en sortiran. Algunes feines que ja anaven a la baixa senzillament desapareixeran i serà molt difícil arribar a nivells d’ocupació com els que teníem abans d’aquesta crisi. O anem acceleradament cap a un canvi de paradigma o com més triguem més danys es generaran.
Pel que fa al nostre sistema educatiu, en comptes de formar especialistes en moltes matèries que no tenen futur, laboralment i professionalment parlant, potser cal una formació molt més integral que ensenyi a aprendre contínuament des d’una visió molt més plural, tècnica, humanística, artística, més que formar grans especialistes en una matèria i, alhora, grans desconeixedors en la major part de la resta. És aquí on hi entra el telestudi i la cooperació.
Després del que hem vist, i estem veient, cada cop confio més en la gent i menys en els governants, per molt que m’esforci en posar-me en la seva pell i intentar entendre les raons de les seves decisions. En un gran reportatge del benvolgut Quico Sallés hi ha un clar exemple del que pot fer una societat altament cohesionada i conscient. I cada cop més, i més de pressa, m’adono que la culpa no és, només, dels governants sinó que, bàsicament, és de les estructures polítiques dels estats existents i de les organitzacions supraestatals, que necessiten una transformació radical. De fet, i per parlar amb termes coneguts, necessitem més una ruptura que una nova transició. En totes les escales. Via fora! Que tot està per fer i tot és possible.
