Trapero i l’excúpula d’Interior, absolts. Malgrat que la sentència té el vot particular de la magistrada conservadora Concepción Espejel, aquesta esdevé un revés absolut al relat judicial que es va intentar imposar sobre els fets del 20 de setembre, l’1 i el 27 d’octubre de 2017. Ni rebel·lió ni sedició. Clarament, els Mossos van quedar al marge de les intencions polítiques que hi pogués haver, com el mateix Major va declarar davant del Suprem, primer, i llavors a l’Audiència Nacional. Però, a la vegada, el tribunal desacredita els mateixos testimonis (Baena i Pérez de los Cobos) que van servir per condemnar a un centenar d’anys de presó als polítics jutjats al TS.
Les explicacions de Beana i Pérez de los Cobos van valer per a Marchena, però els seus arguments no han pogut acreditar la participació dels Mossos (i la seva cúpula) a la suposada sedició. I en què quedem, doncs? Si, precisament, el Major va ser la peça de caça major que des del deep state van tenir clar que feia falta empurar per travar el relat de l’alçament tumultuari a Catalunya. El Major, que sempre va tenir clar que Pérez de los Cobos prenia decisions per desacreditar el paper de la policia catalana i posar en dubte la seva efectivitat. Ara és hora que els juristes facin les interpretacions més tècniques de la sentència, però sense cap mena de dubte aquesta té un recorregut polític de primer ordre: si els Mossos no van ser còmplices d’una suposada sedició, ni tampoc la cúpula política d’Interior, per què encara hi ha presos polítics i exiliats pel procés? Hem de creure’ns, entre d’altres, que entre la cúpula política del Departament i el conseller Quim Forn no hi havia comunicació durant aquells mesos?
Malgrat que no podran pagar mai, ni amb tot l’or del món, els mals moments que han fet passar als encausats avui absolts (i les seves famílies), la sentència és un bàlsam per tots aquells qui creuen (creiem) que l’1 d’octubre va ser un moment d’alçament democràtic de la ciutadania de Catalunya, de legitimació d’un anhel, una petita mostra de “democràcia fugissera” –usant terminologia del filòsof Sheldon S. Wolin–. A Josep Lluís Trapero no li van perdonar haver estat un líder sòlid durant els atemptats de l’agost de 2017, organitzar un desplegament exemplar (policial i comunicatiu), ni haver-se negat a participar en la brutalitat de les càrregues policials (Guardia Civil i CNP) que van desplegar-se durant l’1-O, anteposant la convivència a la provocació.
La sentència es publica el mateix dia que Sánchez ha d’afrontar la moció de censura fallida dels ultranacionalistes de Vox, en el mateix temps que el President ha de distanciar-se del deep state més carrincló si vol aprovar els pressupostos i tenir capacitat per a gestionar els fons del EU Next Generation. En el moment que li toca donar aire fresc per la campanya del PSC a Catalunya. Pedro Sánchez i els seus spin doctors necessitaven un baló d’oxigen després d’un Consell Europeu que no va ser plàcid i d’una premsa internacional trufada de la idea que “Espanya està en fallida”. Ara, el repte de Sánchez és administrar bé la petita treva que tindrà amb els partits independentistes –gràcies a l’Audiència Nacional–, perquè la calma és momentània abans que la sentència sigui recorreguda (i el Suprem pugui fer de les seves) o formi part de l’argumentari que els advocats dels líders independentistes presentin davant del tribunal d’Estrasburg. Que, per cert, aquest també renya.
gibestila
