La negativa radical i permanent del govern espanyol a una negociació política amb les institucions catalanes va acabar posant contra les cordes el president Puigdemont i els seus consellers. La pressió popular, per sota, i la força brutal de l’Estat, per dalt, van acabar col·locant en un carreró sense sortida a l’independentisme institucional, que va optar pel gest dramàticament simbòlic de fer una afirmació de desobediència republicana…. I aquí estem. El major dels Mossos s’ha limitat a constatar la realitat del que va passar la tardor de 2017. “Però, controleu els Mossos?“, recordo que li vaig preguntar a un dels consellers que ara està essent jutjat, hores abans de la declaració del 27 d’octubre. “No“, va respondre’m. I es va fer un silenci a banda i banda de la línia telefònica.
Aquell procés s’ha acabat, però la història continua. I ho fa amb un punt de partida molt diferent a l’anterior. Ara hi ha una majoria clara de la societat catalana fora del corral borbònic i un Estat que s’ha deslegitimat de forma definitiva per la violència, la conspiració econòmica contra la societat catalana i la institucionalització de la catalanofòbia. Madrid ha aconseguit fer por, certament. I això no és poc. Però amb les porres no n’hi ha prou per aturar la història.
Gràcies, en part, a la professionalitat de la policia catalana en aquest país hi ha hagut milions de persones al carrer sense ni un incident, com tampoc no n’hi hauria hagut l’U d’Octubre. Els Mossos són una bona policia, no un exèrcit. Però la República ha passat d’un somni de pocs a l’objectiu de la majoria.
