Aquest dilluns comença la vista oral del judici contra Josep Lluís Trapero i altres comandaments dels mossos d’Esquadra. En els antecedents d’aquest procés i sense dubte condicionant el resultat, es troben d’una banda les seves declaracions en el judici contra Oriol Junqueras i la resta de membres del govern i de l’altra, les declaracions que Junqueras ha fet recentment en una entrevista que hem pogut llegir en el diari El País.
En aquell procés davant del Tribunal Suprem, Trapero va declarar com testimoni i per tant, amb l’obligació de dir la veritat. Aleshores va dir que la policia de la Generalitat sempre havia estat disposada a complir amb la legalitat vigent i que en cap cas havien secundat ordres referides a la declaració d’independència de Catalunya o desobeït les consignes dictades pels jutges i els comandaments de coordinació. En la seva qualitat de disposició d’armes, presentar-se així era determinant perquè per aquesta condició en ell l’acusació de rebel·lió podia tenir major versemblança.
En canvi ara les seves declaracions seran com inculpat i per tant té el dret a no declarar contra sí mateix, un dret constitucional que, traduït al llenguatge del carrer, significa que té dret a mentir. Com en aquelles altres declaracions ningú va contradir les seves paraules i les conclusions d’ advocacia de l’Estat i fiscalia no podien referir-se ni qualificar els fets sobre els quals ell va parlar, ara que li arriba el moment de la veritat, es pot afirmar que aquella testifical, que va fer després que el magistrat Manuel Marchena l’advertís que podia callar per evitar inculpar-se, l’afavoreix.
S’ha de dir, però, que la seva declaració ara hauria de ser idèntica a aquella, perquè sols així es pot allunyar de qualsevol mena de sospita: perquè si la variés, en alguna d’elles estaria mentint i per tant, o com testimoni no sortiria ben parat o com inculpat estaria tirant pedres sobre la pròpia teulada.
Tanmateix, per sobre de la seva estratègia, que en el fons corre paral·lela a la de la defensa de Melero per a Forn, on sense èxit va argumentar que tot havia estat una gran pantomima, arriba ara el “I una merda!” de Junqueras, un estil revelador de tantes coses i un contingut que, expressat per qui ja creu no tenir res a perdre, pot esdevenir letal com context social: Junqueras diu que sí es va fer tot el possible per arribar a la independència i que es tornarà a fer tan bon punt hi hagi possibilitat. Mala peça al teler per a la defensa de qui fou cap dels mossos en aquells dies de fúria i tampoc bon panorama per a les vies de solució que la classe política, extramuros de la presó, està intentant trobar.
