D’acord, ja ho entenc, el cotxe és una porqueria. S’ha d’anorrear de les ciutats. Finalment, he captat el subtil missatge que fa anys que ens deixa anar l’Ada Colau. Resulta que per culpa de la meva dèria d’anar en cotxe a la ciutat tornarà a pujar el nivell del mar. I dic “tornarà” perquè aquest fenomen, que es veu que serà l’apocalipsi, ja va succeir. Va ser durant l’imperi romà, quan la temperatura a Europa era més alta que l’actual i el mar arribava, per exemple, fins la via del tren de Calafell. És igual. Obviem aquest petit detall històric i científic. Concentrem-nos en la veritat que el meu cotxe i les bosses del supermercat acabaran amb aquest planeta. Anem al gra. Diumenge passat vaig haver de baixar amb la família a Barcelona i, com que sóc una persona moderna i eco-responsable, vaig decidir venir en transport públic. La meva dona i els nostres tres fills. Dos nens i una nena de tres mesos. D’entrada, la idea sonava a aventura èpica. Dos nens i un cotxet. Però estàvem tranquils perquè havíem assumit que si l’Ada Colau havia començat a posar impediments a les entrades en cotxe a Barcelona era perquè les institucions del país havien perfeccionat el servei de transport públic. Greu error.
El primer maldecap el vam trobar a l’estació de rodalies del nostre poble. Per accedir a l’andana des de l’aparcament, cal baixar i pujar dos trams d’escales llarguíssims. Amb el cotxet de la nena i els dos nens agafats de la mà és força complicat. M’imagino com seria si la meva dona o jo haguéssim de fer-ho sols. O com ha de ser per la gent que va en cadira de rodes. De fet, un cop vam trobar un noi que es va haver d’arrossegar escales avall. No és broma. Passada aquesta primera prova de la gimcana vam afrontar un repte inesperat. A les màquines per treure bitllets hi havia un grup de gent absolutament desconcertada. Val a dir que només una de les màquines funcionava, per cert. Els vam mirar amb certa superioritat, esperant que sortissin del mig per poder comprar els nostres tiquets. L’expressió condescendent se’ns va esborrar de la cara quan vam ser nosaltres els que vam haver de fer front als nous i confusos noms que tenen ara els bitllets de transport de Barcelona. Casual, usual, grups… quina és la nostra? Anàvem a les palpentes perquè, tret del nom de la targeta, no hi havia cap informació més que ens orientés sobre quina era la més apropiada per nosaltres. Per primer cop en quaranta anys vaig haver d’anar a la taquilla del tren per preguntar quina targeta havia de comprar. Em vaig sentir un jubilat fent turisme. Perquè és precisament a qui van dirigits, aquests noms, al turisme. Per això fan servir deliberadament paraules que s’entenguin en anglès com “casual” o “usual”. Un cop teníem la targeta va arribar el tren (amb cert endarriment, no cal dir-ho) i vam jugar a endevinar on cony s’aturaria el vagó amb rampa per a cotxets. Un cop localitzada (a uns quinze metres d’on érem nosaltres) vam córrer tots quatre (més el cotxet) fins arribar a pujar pels pèls. El tren anava ple com un ou. A la zona de la rampa, ens hi havíem embotit sis cotxets. Totalment lògic si tenim en compte que els tres passen cada trenta minuts els caps de setmana i que les portes accessibles són dos per tren. Malgrat la incomoditat, vam poder arribar fins a Passeig de Gràcia més o menys bé.
A l’arribada a Barcelona va començar la part més apassionant i demencial de la nostra aventura. Primer, el transbordament des del tren fins a la línia 2 per anar a Sant Antoni. Espectacular. No recordo quantíssimes escales vam haver de superar amb el cotxet a coll per poder arribar al metro. Sí que recordo una cosa concreta: eren massa escales. Massa quan vols carregar-te el cotxe de la ciutat. Massa escales quan, en teoria, vols promoure el transport popular i públic. Massa si t’omples la boca de talls, prohibicions i multes per “desincentivar” l’ús del vehicle privat. Carregats d’optimisme, vam dir “escolta, a la tornada farem el transbordament a un altra parada”. Res, igual. La mateixa merda. Els mateixos obstacles. Encara més, de fet, perquè quan marxàvem a casa l’entrada per a cotxets del tren no funcionava i no vam trobar a ningú de l’empresa perquè ens ajudés. Déu me’n guard de voler acabar amb el planeta. Concepte ridícul, per cert, perquè el planeta ha sobreviscut ple de volcans arrelats a un mar de foc roent. El problema és que no pots obstaculitzar la vida de la gent sense donar solucions tangibles. No pots tallar el carrer Aragó cada dues setmanes amb el precari servei de transport públic que tenim. Volem impedir el cotxe? Comencem per fer com París i muntar una xarxa de tramvies amb dues-centes parades (nosaltres en tenim cinquanta) i pràcticament un milió de viatgers al dia (el nostre en porta uns cent cinquanta mil). Aportar solucions viables, fàcils i que ens facin deixar el cotxe de bona gana. Si és que, en realitat, jo personalment odio entrar en cotxe a Barcelona. M’encantaria deixar-lo al poble i venir sempre en transport públic. En un transport puntual, segur, net, accessible i fàcil. Fins que això no existeixi em sembla una agressió que ens tallin carrers i ens prohibeixin circular.
