Transició dictatorial

"Relativitzar l'artífex de tanta cruesa, tantes violències i tanta mort va provocar la desmemòria d'una majoria de la societat espanyola"

La pallissa d'un grup de policies a un culer amb l'estelada al coll a l'estadi de Mestalla, la presència d'una esvàstica a la fan zone dels madridistes, les àligues a les banderes espanyoles lluïdes sense pudor durant el partit de futbol... la punta de l'iceberg de la fallida democràtica que ara es fa més evident que mai però que s'origina, precisament, allà on la mentida situa l'inici de la democràcia espanyola: durant la transició (sic) espanyola.

Va ser el professor Paul Preston qui va escriure ‘Idealistes sota les bales'. Un llibre magnífic per observar la guerra incivil a través de les cròniques i les vivències dels corresponsals estrangers que la van cobrir. Des de Hemingway fins a noms menys coneguts com Buckley o Kolstov. Els retrats de Preston són interessants, sobretot, perquè remarquen la cruesa extrema i la crueltat d'aquella guerra. I ho són, també, perquè mostren una determinació salvatge per part dels colpistes espanyols per esborrar qualsevol senyal de dissidència, diferència o diversitat a tot el territori conquerit amb la declaració de l'estat de terror permanent.

És interessant escoltar, i llegir, Paul Preston perquè més enllà de les versions manipulades i edulcorades de la dictadura franquista, el professor posa l'accent en la vessant sanguinària del dictador i en com va crear un aparell extremadament efectiu per anorrear qualsevol acció contestatària fent ús habitual de la repressió, la tortura, la censura i el control ferri de totes les institucions de l'Estat. Preston contradiu i denuncia el discurs indulgent que diferencia entre els grans monstres –Hitler i Mussolini- i el petit analfabet ridícul espanyol encarnat per Francisco Franco.

Relativitzar l'artífex de tanta cruesa, tantes violències i tanta mort va provocar la desmemòria d'una majoria de la societat espanyola. I així es va fer possible aquest engendre que s'entesten a anomenar transició: els ministres còmplices de la barbàrie van esdevenir actors polítics de primer ordre, l'hereu reial del dictador agònic va ser rebut amb aplaudiments i els símbols vergonyats del vencedors rebien pàtina de relíquia mentre els hereus de les famílies vençudes tenien l'opció de callar o ser titllats de rancorosos incapaços d'entendre els nous temps.

Allà va començar una transició dictatorial que, amb la ínfula de la democràcia, amagava tics predemocràtics i covava amb tranquil•litat els ous de la vella serp. I per això un mal dia uns policies rabiüts colpegen un jove, d'altres increpen un periodista per parlar català i més enllà pengen una esvàstica o llueixen la gallinota a l'estendard sense cap reacció administrativa, jurídica, política o policial.

Són hostatges de la pròpia història i té tot el sentit i tota la raó que la societat catalana digui prou i no en vulgui formar part.

 
 

Comentaris