El passat 11 de setembre Òmnium posava al mig del passeig Lluís Companys 2.850 cadires buides amb els noms de tots els represaliats per l’Estat espanyol degut al procés d’independència de Catalunya. Es diu ràpid la xifra, però no som encara prou conscients de la magnitud – en vides, en històries, en patiments, en vulneració de drets-, que aquesta dada significa. L’estratègia des de Madrid ha estat clara: fragmentar la macrocausa contra l’independentisme. Ara uns, ara els altres. Aquí i allà. Tot per fer veure que no és tant, tot per escenificar internacionalment que els catalans s’equivoquen en afirmar que som davant d’un Estat autoritari que ens persegueix judicialment per les nostres idees.
Aquesta xifra és també una bufetada a l’indult com a solució al conflicte polític, doncs aquest està només plantejat pels presos polítics. Les 2.850 històries ens obliguen a exigir l’amnistia, situant-la com a línia vermella en qualsevol intent de diàleg que es pugui fer. L’Estat però, ni en vol ni en voldrà sentir parlar. De fet, que un dels fundadors de Societat Civil Catalana i membre de l’organització ultradretana Somatemps demani també l’indult, en Josep Ramon Bosch, ens indica la trampa d’aquesta opció i l’interès de l’Estat profund per ella, convençuts potser de la nostra renúncia independentista si s’indulten els presos polítics i es condemna a l’oblit als exiliats i la resta d’encausats.
Amnistia i autodeterminació. Si no es vol parlar d’això no val la pena seure enlloc. Si la taula de diàleg no té un ordre del dia que ho contempli i forci l’Estat a fer una proposta, millor no anar-hi, perquè, si ho fem, seguirem fent renúncies. Massa llençols perduts en les bugades fetes des de l’octubre del 2017. Així, la gent, la veritable força del moviment, s’allunya cada cop més de la política. Es mobilitza menys i protesta poc. El win-win per l’Estat, la travessa del desert per nosaltres. Seure sense parlar d’amnistia i autodeterminació és dir-li a l’Estat que pot allargar sine die unes converses buides de contingut, mentre els 2.850 represaliats esperen – o compleixen ja – la seva condemna.
L’últim és el MHP Torra, que serà inhabilitat per un tribunal per defensar la llibertat d’expressió. La gravetat del fet no rau en el simbolisme de no despenjar una pancarta, això no té cap mena d’importància. Allò realment greu és que uns jutges triïn el President de Catalunya per tercera vegada consecutiva. Es miri com es miri, és una injustícia antidemocràtica que infereix en la política, que buida de sobirania les nostres institucions i invalida els nostres vots. El conflicte s’enquista i no s’albira sortida dialogada possible. Com a demòcrates, l’excepcionalitat de la condemna ens ha de fer tancar files al costat del President, sense cap mena de dubte, sense cap mena d’excusa ni de però.
Si el sentit de país anés per sobre dels interessos de partit els demòcrates hauríem acordat una resposta unitària a la inhabilitació. La realitat és que el President està sol i cansat, tant que es va acomiadar al debat de política general fent balanç del passat i sense parlar de futur. Potser portem tres anys sense estratègia compartida perquè, malgrat JxCat va guanyar aquelles eleccions, el full de ruta que s’ha imposat en el Govern és el d’ERC i el PDECAT. Lluny queda aquell lema que pretenia marcar la legislatura: de la restitució a la constitució. Res, a la pràctica s’ho ha emportat el vent malgrat la retòrica presidencial insisteixi en fer-lo sobreviure.
Hi ha una última oportunitat des del Palau de la Generalitat per recuperar la unitat i la dignitat promeses. Els pragmàtics parlen d’una presidència simbòlica que no ho és. Ho fan justament per ridiculitzar el condemnat i, de retruc, l’esquerra independentista desobedient i unilateral que proposa la solució. Es fàcil d’entendre: si Quim Torra es va convertir en el gestor, en el vicari, del president a l’exili, què ens impedeix recórrer a la mateixa estratègia, la que va guanyar les eleccions del 2017, ara? Al cap i a la fi, provisional ja n’era aquest Govern quan es va formar.
El MHP té la potestat de decidir quan seran les properes eleccions i ha d’exercir-la per sobre d’allò que dicti el Tribunal Suprem. Allò més lògic per recuperar la unitat independentista és pactar ara una data i, si arriba abans la inhabilitació, que aquell que assumeixi les funcions administratives de la Presidència, mantingui el tempo de la convocatòria triada mentre el President segueix amb la funció representativa que el Parlament li va atorgar. Demanar eleccions no és voler-les ara, és acordar-les entre tots els partits independentistes més enllà de la data de la sentència que ens imposarà el Suprem. Que el President continuï com a President i que la convocatòria d’eleccions acordada la signi una figura republicana: el conseller – o consellera- en cap. Se’n diu sobirania.
