D’aquí a les eleccions del 21-D que el govern espanyol, en ús de les seves facultats dictatorials del 155, ha trobat bé convocar de manera il·legítima i il·legal, el camí será ple de trampes, mines de tot tipus, insídies, manipulacions, amenaces, xantatges i enganys. Hi haurà un esforç redoblat i unitari dels nacionalistes espanyols per evitar que el resultat sigui una victoria de l’independentisme.
És legítim dubtar de la utilitat de les eleccions des del momento en què el govern espanyol, per boca de l’inefable Hernando, ja ha dit que, si torna a guanyar l’independentisme, es tornarà a aplicar el 155. O dit d’una altra manera, el mateix convocant diu que les eleccions només valen si les guanya ell. Si les guanya un altre, s’han de repetir… en el supòsit que hi hagi eleccions. L’ànim de la dictadura és patent.
No obstant, i en vista de les circumstàncies, s’ha d’anar a aquestes eleccions. Si després, en perdre-les, el govern espanyol les vol anul·lar, haurà d’explicar-ho a una Europa on, per cert, tot i ser de dretes, comencen a estar fins als nassos dels feixistes espanyols al poder. Els demòcrates s’han de preparar per a una intensificació de les polítiques de provocació de la dreta, els nacionalcatòlics, els franquistes governants i la seva oposición submisa.
Hi haurà més vandalisme de les bandes de neonazis pels carrers de Catalunya i d’Espanya sencera. Se saben impunes gràcies a la tolerancia del govern espanyol i la suposada col·laboració activa dels cossos de seguretat, començant pels agents de paisà que inciten els aldarulls i agredeixen a ciutadans pacífics, contribuents que els paguen el sou a aquests poca-vergonyes amb els seus impostos.
El govern del partit més corrupte d’Europa incrementarà les activitats de les seves policies paral·leles, que organitzaran actes de violencia per justificar la repressió, continuarà fent guerra bruta, difondrà calúmnies i mirarà d’impedir les eleccions. Igualment continuarà atacant i provocant les institucions catalanes, sempre en busca d’un esclat en la resposta que els permeti justificar una ocupació militar completa i no només a mitges, com la tenen ara.
La judicatura, a les ordres del govern espanyol, continuarà aplicant el dret penal de l’enemic als independentistas, retorçant els conceptes legals i perseguint judicialment opcions ideològiques i polítiques que no siguin grates als governants. Com aquesta jutge Lamela, que demana a Bpelgica l’extradició de Puigdemont per un delicte del què no l’acusa a Espanya (corrupción) però que sí que ho és en aquell país on, tot i això, no ho són com a motiu d’extradició els que cita la jutge. O aquell fiscal Maza, que s’atribueix el dret a posar ciutadans a la presó per raons estrictament ideològiques, de si acaten o no la Constitució, com quan la Inquisició, referent evident del fiscal, feia el mateix amb el dogma catòlic.
Els mitjans públics i privats, en un sol front espanyolista basat en la ocultació, la manipulació, la censura i l’engany. Els dos diaris impresos catalans están disposats a publicar mentides i calúmnies si perjudiquen l’independentisme. Passa el mateix amb la prensa de Madrid, especialmente ‘El País’, que està deixant enrere ‘La Razón’ en la seva baixíssima qualitat de pamflet anticatalà.
Igualment, els anomenats “mercats”, això és, els capitalistes, els banquers, els grans empresaris, fomenten un clima de por i maniobren mirant de descapitalitzar Catalunya o financien les partides feixistes de la porra per atemorir els ciutadans independentistes o les falses organitzacions socials españoles tipus SCC, Dolça Catalunya o DENAES, totes elles plenes de feixistes a l’estil del vell sometent.
Els partits de l’esquerra española –a qui la independencia de Catalunya ha deixat al descobert com a nacionalistes espanyols- han mostrat un cop més que són abans espanyols que d’esquerres. I espanyols de l’única Espanya que les seves clases pensants han estat capaces d’imaginar: la del ‘señorito’, l’oligarca, el militar, el capellà i l’intel·lectual a sou. El nacionalisme suposadament ‘progre’ mira de matizar aquest predomini asficiant de l’Espanya nacionalcatòlica amb referències llastimoses a una miserable tradició liberal española alimentada amb quatre o cinc noms com la Institución Libre de Enseñanza, la Segona República, Azaña i poca cosa més. Pel que fa al nacionalisme imperial i de quarter, sentint-se amenaçat, fa uns quants crits de comandament, aquestes esquerres sense pols ni esperit (PSOE, Podemos, etc) corren a amagar-se sota el sabre de torn, abominen de l’odiós i “insolidari” nacionalisme català i donen suport a la política repressiva de l’Estat contra Catalunya: la seva ocupació militar, la dictadura, l’estat d’excepció, la presó i l’exili per als seus dirigents.
L’independentista, que ha d’estar preparat per a totes aquestes trampes, només compta amb ell mateix, el seu propi poble i el suport exterior. Aquest darrer dependrà de la fortalesa interna del moviment, de la seva consistencia, la seva voluntat. I tot això només està garantit per un factor: la unitat. La unitat, la transversalitat, és la clau de la victoria. Si el front anticatalà aconsegueix trencar-la, no només caurà l’independentisme, caurà Catalunya. Prerservar la unitat és categòric per aquestes eleccions.
La forma més evident i clara és una única llista electoral de país, però l’assumpte no és dogma de fe i encara menys en un moviment democràtic. Això també es pot debatre. La unitat pot tenir una forma pràctica o una altra, sens dubte. Però sigui quina sigui l’esperit, l’ànim, el fons de la qüestió, el programa, l’acció, ha de ser la unitat. Perquè l’objectiu és únic.
