Sembla que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va descobrir dimarts quan va visitar Barcelona que el president de la Generalitat Artur Mas està decidit a convocar una consulta sí o sí. Sembla, a més, que això el va sorprendre. La cosa té el seu què, perquè més enllà de la limitada intuició política que demostra el nou lider socialista, resulta que els diaris d’àmbit estatal obrien ahir les seves portades amb l’increïble descobriment del nou líder de Ferraz. Per contra, els mitjans catalans coincidien a aparcar aquesta interessant i reveladora visita a un segon lloc. Curiós.
La primera conclusió és que realment la informació circula d’una manera molt diferent a Catalunya i a Madrid. El que aquí és un tema que es dóna per descomptat -fins el punt que no aconsegueix encapçalar portades- a Madrid apareix encara com una novetat, la qual cosa planteja el primer dubte. Com és possible abordar amb la política espanyola una realitat que a aquestes alçades encara no ha assumit? Com es pot sorprendre cap polític espanyol de la voluntat del govern de convocar la consulta anunciada un cop i un altre fins i tot des de la tribuna del Congrés?
Pedro Sánchez aporta encara més pistes. L’exministra Chacón apadrina avui una reunió entre el nou líder socialista i l’associació Societat Civil Catalana. Això està molt bé. Cal que el secretari general conegui fins i tot l’opinió dels grups més minoritaris. També Mariano Rajoy va rebre recentment Societat Civil a La Moncloa. No obstant això, no resultaria interessant que tant l’un com l’altre es preocupessin igualment per escoltar el que tenen a dir les dues associacions que cada any mobilitzen centenars de milers de catalans per reclamar el dret a decidir? No haurien de ser Omnium i l’Assemblea l’objectiu prioritari de l’atenció dels governants espanyols? Pel fet de no escoltar-los no deixaran d’estar allà, ni deixaran de mobilitzar la setmana vinent de nou milers i milers de catalans pels carrers de Barcelona.
Madrid prefereix no saber. Polítics, mitjans… Es tracta d’una actitud pueril que ha anat consumint el marge de moviment que hauria pogut tenir la política espanyola en el moment en què el procès es va posar en marxa. Ara, ja pot venir el secretari general del PSOE a descobrir la sopa d’all, ja es pot dedicar el ministre Montoro a remenar les misèries de la família Pujol… La realitat és que el govern espanyol disposa cada cop de menys marge per actuar. De fet, tot apunta que de moment la Moncloa continuarà concentrant-se en l’estratègia d’empastifar amb les seves denúncies de corrupció. Que cadascú assumeixi, doncs, la seva responsabilitat. Sobretot aquells que s’han estimat més mirar cap a una altra banda.
