Quan la mort es presenta d’una manera vana i absurda, quan la gent mor d’una manera gratuïta, quan la gent li falta al respecte a la vida amb la petulància de la inconsciència, es quan més ràbia em fa. Em passa, per exemple, quan llegeixo que la majoria de morts a la carretera són per culpa de l’alcohol o d’un boig excés de velocitat. No sé perquè els anomenen accidents quan de fet d’accident no en tenen res, aquestes persones moren d’estupidesa. De joveneta, més d’una nit havia tornat des de fora de Barcelona en taxi -gastant-me la paga d’una setmana- perquè l’amic conductor que m’hi havia portat havia begut. Em sorprenia que a la resta de companys els fos igual pujar al cotxe i que a sobre pensessin que era jo la que estava com un llum. Són coses que no les entenc, igual que la gent que veu que s’està adormint al volant i se l’acaba fotent per no haver volgut parar a fer una capcinada. Com si el temps tingués algun valor més enllà de la vida! Per això mateix em fa posar els pèls de punta que la tragèdia de Castelldefels hagi passat perquè les víctimes volguessin guanyar un insignificant minut de temps. Han canviat tot el que tenien per uns quants segons de no-res. I és que els atropellaments de tren són una altra d’aquestes coses que el meu cap té dificultats per concebre. Des de sempre, mai no els he entès. Perquè és clar, perquè t’atropelli un tren has de fer dues coses extremadament estúpides. La primera és creuar per la via. I més encara quan no hi ha cap pas a nivell sinó que has de saltar cap avall i després tornar a pujar, perquè en aquests casos és obvi que hi ha una possibilitat alternativa. La segona cosa que has de fer malament és passar per la via com si caminessis per un passeig menjant-te un gelat, amb tota la flegma del món, hi hi ha ha. Coi, si creues, com a mínim sigues conscient de la temeritat que estàs cometent i mira tota l’estona, sense parar, cap a una banda i cap a l’altra. Els trens, per molt ràpid que vagin, no aparèixen de cop i volta, i si estàs a l’aguait no t’envestirà. O a menys que vingui d’un revolt, que llavors sí que pot aparèixer de sobte, però és que si hi ha un revolt i creues les vies llavors ja estàs per tancar-te.
Amb tot, el que vull dir és que per primer cop estic d’acord amb aquest govern. La culpa la tenen els morts i la seva més integral inconsciència. Pot sonar bèstia, però és molt més bèstia el que van fer ells. No és que no respecti la mort, sinó que em rebenta que les persones de vegades respectem tan poc la nostra vida. L’estat ha de garantir uns mínims de seguretat que jo crec que estan coberts amb escreix, el que no pot fer l’estat és ser la full-time babysitter dels ciutadans. Fan feredat les imatges que s’emeten aquests dies de gent creuant les vies del tren a diverses estacions catalanes, fins i tot a Castelldefels. Demostra que el problema no són les estacions, són les persones. Diuen alguns que el personal de l’estació hagués pogut evitar-ho, que si haguessin estat mes atents haguessin pogut avisar. Potser és veritat, però el que segur que és veritat es que les víctimes també ho haguessin pogut evitar. Si s’acaba demostrant que no es va fer bé la feina s’ha de fer fora a qui pertoqui, però mai fer-lo moralment responsable del que ha passat. La feina primera que té un ésser humà és la de vetllar per la seva pròpia vida, i si no ho fa, tota la culpa és seva. Jo fumo, i si algun dia m’agafa un càncer, mai se m’acudirà pensar que la culpa és del tabac.
