Després de la seva gracieta sobre els tractors i les editorials, potser és oportú recordar que el 12 de desembre de 2014 Jaume Collboni va publicar un article a El Periódico, signat amb una vintena d’altres càrrecs socialistes, que deia, textualment: “Catalunya és una nació i té dret a decidir si vol ser un estat dins o fora d’Espanya, a fixar i negociar condicions en els dos casos”. És de suposar que si Catalunya tenia aquest dret fa quatre anys, Collboni deu pensar que el continua tenint, perquè és clar, una de la gràcies dels drets és no són temporals ni provisionals ni caduquen, però no tenim la sort que cap periodista li hagi preguntat sobre això des d’aleshores. Potser Carina Mejías i Alberto Fernández Díaz s’ho tenen guardat per als debats electorals de les municipals, vés a saber. Segur que als votants que es disputen amb Collboni els farà molta gràcia saber de l’existència d’aquest article.
En qualsevol cas, Collboni és avui un habitual dels actes de Societat Civil Catalana (els de les manis de “Puigdemont, a prisión!”, “Esta es nuestra policia!”), i ha estat en un d’aquests fòrums que aquesta setmana ens ha obsequiat amb les paraules següents, celebrades amb rialles de complicitat foteta pels assistents: “Yo uno de los días que lo pasé peor, durante estos fatídicos meses que hemos vivido todos, fue el día en que pudimos ver la imagen de unas grandes editoriales que decían que abandonaban Barcelona, y coincidía que era el mismo día que venían unos tractores a tomar la ciudad. La imagen de ver a los tractores entrando y las editoriales yéndose… Dije: Aquí prendrem mal de veritat, al final. No es una imagen menor, yo creo que es muy simbólica del riesgo que hemos corrido y que estamos corriendo con una ciudad abierta y con una ciudad de vocación cosmopolita como sigue siendo Barcelona ante el reto que plantea el nacionalismo“.
Personalment no tinc cap dubte que els pagesos que van entrar aquell dia a Barcelona han llegit molts més llibres que la mitjana dels assistents a les manifestacions de Societat Civil Catalana, veient el comportament d’uns i altres, però en fi, deixarem la temptació demagògica al marge i oferirem alguna dada recent sobre el pressumpte caràcter rural de l’independentisme versus el pressumpte caràcter urbà, il·lustrat i cosmopolita de la idea contraria, que és la intenció de fons del discurs pedant de Collboni. Anem per exemple a les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015. Resultat de l’independentisme a tot Catalunya, incloent les feréstegues, atractorades i ignorants contrades rurals: 47,8%. Resultat de l’independentisme a la lliure, culta, oberta i cosmopolita ciutat de Barcelona: 47,2%. Eleccions del 21D. Resultat a Can Tractor: 47,5%. Resultat a Can Llibre: 45,7%. Barcelona, doncs, vota com el país en relació a la independència. De fet Barcelona és la mitjana del país en relació a la independència: no hi ha cap ciutat de Catalunya que s’apropi als percentatges globals dins mateix del seu municipi com ho fa Barcelona.
Un cop donada la dada quantitativa, no sé si Jaume Collboni m’acceptaria el repte d’anar un pas més enllà i baixar a la dada qualitativa. Li proposo humilment que, si és alcalde, destini uns calerons (els pot treure de la partida d’assessors, no cal que sigui de la de serveis socials) a fer un gran estudi qualitatiu sobre els votants barcelonins del Sí i els del No, per esbrinar quina és la contribució al cosmopolitisme de la ciutat que fa cada bloc sociopolític. Dades com estudis cursats fora de les pròpies fronteres, índex anual de lectura, coneixement de llengües més enllà del català i el castellà, coneixement d’altres cultures, dedicació laboral/professional a activitats relacionades amb l’exportació o les relacions internacionals… Un grup d’experts podria pactar els indicadors. Un altre estudi qualitatiu interessant podria ser sobre el sector editorial mateix, que tant l’amoïna. No sé si Collboni voldria esbrinar amb mi les preferències polítiques dels professionals del sector, o sigui què voten i què en pensen de la independència els professionals que amb la seva feina fan de Barcelona, cada dia, una capital internacional del llibre, i veure per exemple si la preferència per la independència està per sobre o per sota de la mitjana de la ciutat.
Arrencar rialletes d’arrogant aprovació de la claca de Societat Civil Catalana és molt fàcil. Reconèixer la realitat complexa de Barcelona més enllà del propi prejudici, i gestionar-la políticament, és una altra cosa ben diferent. Pots fer-ho molt millor, Jaume.
