El resultat del referèndum escocès ha donat peu a l’estesa d’arguments que en qualsevol societat civilitzada serien considerats delirants. Arriba un moment en què la barbaritat se serveix en barra a Espanya. Barra lliure. Mariano Rajoy, per exemple, la segona autoritat de l’Estat i la primera electa, va dedicar a la derrota una intervenció extraordinària. Rajoy, amb la mateixa alegria que Carlos Arias Navarro –aquest home no sap aguantar-se una alegria desbocada–, va donar les gràcies als escocesos per no haver-se equivocat i per haver actuat “dins la legalitat” i haver-se evitat totes les penes de l’infern. Com es pot felicitar algú per haver pres una decisió en un dilema que el felicitador no accepta? Els escocesos no han actuat “dins la legalitat”. Han pogut votar arran d’un pacte amb el govern del Regne Unit que l’espanyol és incapaç d’acceptar. El nivell de contradicció és insuportable. Fins aquí va arribar la riuada. Rajoy no pot felicitar els escocesos perquè ell mai felicitaria els catalans si haguessin pres la mateixa opció. Senzillament perquè no els deixa que decideixin.
El mateix dia de l’aparició efímera i còmoda de Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho es felicitava a Barcelona perquè a Escòcia havia guanyat “la majoria silenciosa”. La “majoria silenciosa” escocesa ha estat molt bellugadissa i sorollosa durant la campanya. El No ha alçat la mateixa polseguera que el Sí. Però, al marge dels silencis trencats, la “majoria silenciosa” a Escòcia és una majoria privilegiada. Pot expressar el seu silenci a les urnes. La “majoria silenciosa” catalana s’ha de quedar a casa. Perquè el partit d’Alícia Sánchez-Camacho no permet que expressi els seus silencis com manen els déus democràtics. S’ha de resignar i ha de deixar que els interpretin el PP i la seva presidenta. Majoria silenciosa a la força.
La tercera herba de l’enciam delirant ha estat una aportació de Francesc de Carreras. Aquest senyor, ànima de Ciutadans i esperit d’incomoditats crispades, va escriure ahir en el diari El País: “El vot directe dels ciutadans només expressa la suma de les seves voluntats individuals, però no assegura que aquestes voluntats s’hagin format d’una manera adequada a les finalitats que es pretenen, és a dir, no assegura que els votants, tots els ciutadans, siguin plenament coneixedors de totes les conseqüències del seu vot i que aquest serveixi als seus propis interessos”. I més: “Els referèndums són un mal procediment per a la presa de decisions. Molts ciutadans desconeixen la problemàtica sobre allò sobre el que els fan votar [sic], les opcions que se li ofereixen són simples i poc matisades, la propaganda governamental és arrasadora, el ciutadà vota més amb el cor que amb el cervell”. I encara: “Una de les lliçons del referèndum escocès és que es tracta d’un mètode de participació democràtica molt primitiu i imperfecte, que només és acceptable en casos excepcionals i molt ben justificats, normalment com a complement de la democràcia representativa”. Aquest darrer deliri és el més sofisticat. El senyor De Carreras perpetra allò que en diuen despotisme il·lustrat. La gent és primària i ruda. Té més cor que cervell. I més fel que neurones. No pot decidir res per ella mateixa directament perquè sempre obeirà a estratègies de manipulació. La gent és imperfecta i primitiva, i el senyor De Carreras és perfecte i evolucionat. Com que els referèndums només són acceptables com a complement de la democràcia representativa, la Constitució espanyola s’hauria d’abolir. Perquè va ser aprovada per referèndum i en una situació de pressions fàctiques i d’immaduresa democràtica indiscutibles.
A Catalunya, doncs, segons Francesc de Carreras, el que cal és una declaració d’independència, proclamada pels representants electes dels ciutadans. Molt més madurs que els qui els han triat. Amb cervell i sense cor. I fi del deliri.
