La reunió extraordinària d’aquesta mena de “consell republicà ampliat” de Waterloo, tot i que pobra en imatges, envia un missatge potent d’unitat. Tots els rumors, queixes, directes o indirectes se silencien per fer-se eco a l’uníson del pas donat pels presos polítics en declarar-se en vaga de fam.
Aquí hem entrat en un terreny on fem realitat allò que es demanava a l’unionisme espanyol “d’esquerres”: avançar amb gestos, amb fets. Els que hi ha hagut, és millor oblidar-los. Com sempre, la iniciativa correspon a l’independentisme i els quatre presos polítics l’han fet servir, traslladant el debat a altres camps, per exemple, el mèdic, a part de al polític, al jurídic, al mediàtic, etc.
L’anunci de vaga té una dimensió personal i emocional molt pronunciada. Una cosa que només els qui comparteixen causa amb els vaguistes poden entendre i potser també els qui, sense compartir la totalitat de la seva causa, sí que en comparteixen una gran part. Els altres no ho entenen i probablement ni ho volen intentar.
Això no ens obliga a prendre’ns la vaga com el centre únic de l’acció però tampoc ens eximeix de fer-ho. L’estratègia no pot anar en funció dels presos i les vagues però tampoc no pot deixar de tenir-les en compte. La posició és molt difícil però ningú no va dir que la causa justa de la independència fos fàcil.
Són els mateixos presos els qui lliure i conscientment han creuat el Rubicó. Això ens obliga a tots. Ningú no pot inhibir-se. Per això és tan potent el missatge d’unitat a les 24 hores de l’anunci de les dues primeres vagues.
Ara, la unitat mostrada s’ha de convertir en acte. La compareixença conjunta del president Puigdemont i el del Parlament, Torrent, tradueix unitat institucional i política, molt convenient, i recorda que els dos Jordis són diputats de l’òrgan legislatiu. Però això també és simbòlic. És d’esperar que el “consell ampliat” hagi acordat línies generals d’acció i que aquestes formin el que se suposa que haurà de ser una declaració en motiu de la presentació del Consell per la República. Una declaració institucional que comprengui una denúncia de la situació actual i mesures proposades per combatre-la a l’interior i a l’exterior, així com per avançar la causa del compliment del mandat de l’1-O: independència/república.
La denúncia de la situació actual ha de partir de la no-acceptació de l’arrel del procés judicial de l’1-O, perquè és evident que és una persecució política disfressada de farsa judicial. Això no és un capritx, és la conseqüència lògica de dir que no s’acceptaran sentències condemnatòries, perquè es nega la legitimitat dels jutges per dictar-les. I la petició de llibertat dels i les presos polítics i l’anul·lació de les seves causes. Després, mesa de negociació per arribar a un referèndum pactat.
A tot això la vaga de fam hi incideix directament, plantejant criteris d’urgència. Catalunya ha d’anar a tots els fòrums internacionals, especialment els que tracten de tortures, demanant protecció per a uns presos polítics que només poden defensar els seus drets posant en risc les seves vides.
Cal anar també a totes les instàncies internacionals demanant mediació en un conflicte assimètric on un Estat vol fer servir la violència contra una minoria nacional. Aquesta es rebel·la contra la tirania de la majoria que, a més, s’afanya a prendre formes dictatorials, no democràtiques, com mostra el resultat de les eleccions a Andalusia.
Aquests resultats ofereixen camp per al debat sobre esquerra i dreta, però hi ha una cosa inqüestionable: les eleccions andaluses s’han decidit en clau nacional espanyola i això també presagia el leitmotiv de les properes eleccions generals espanyoles: tots i totes contra Catalunya.
Cosa que fa inevitable el lema corresponent a l’altre costat: tots i totes per Catalunya.
