Leo va ser vençut pel càncer el dia de tots sants. O al menys això podria dir la seva crònica mortuòria, perquè en el fons els esperits indomables, les positivitats amb cames, les alegries amb forma d’ésser humà com Leo es queden per aquí mentre els seus els recorden, i Leo pertany a la categoria de les persones que val la pena recordar.
Tanmateix, quan la gent que marxa és tan bona gent i alguna gent que es queda és tan dolenta, quan la gent que marxa pateix i aquesta gent dolenta sobreviu a tot entre cotons, mai exposada a un ensurt o a un dolor, Déu té un gran problema, doncs és fàcil que trontolli la fe. No vols ser blasfèmia, però més d’un renec es deu sentir a l’altre barri quan gent com Leo se’n va.
És veritat que mai de ningú estimat sabríem trobar l’ocasió oportuna per dir-li adéu, malgrat que el moment, d’una manera o altra, més tard o abans, ha d’arribar. Afortunadament, en general no el coneixem, ni el moment, ni la forma en què la Parca arriba sense apel·lació possible. Tot i així treballem estranyament contra la naturalesa finita de la vida, intentant evitar l’envelliment i cercant de forma compulsiva una immortalitat que en molts casos bé de la mà del desconsol, la solitud, la depressió o l’ànsia. Fem fins i tot maratons i col·lectes gegantines per recerques que ens apropin al comprensible desig de conservar a prop tots els Leo de les nostres vides.
Diu l’Araceli (si dic “la seva dona”, segur que hi ha qui s’emprenya) que Leo va abandonar la lluita en un moment concret, quan racionalment tota esperança de recuperació havia quedat ja molt enrere. I que després no va tornar a parlar. És un misteri sense desxifrar com entoma cadascú el moment del trànsit cap a l’altre món. Tant és així que hi ha qui afirma que l’altre món no existeix, abandonant aleshores la veritable esperança, la de retrobar-nos en un lloc sense judici sobre el bé i el mal, on no ens sàpiga greu una partença així, on no tinguem la temptació de renegar per quant de bo se’n va i quant de dolent es queda.
