Queden deu dies per a l’1-O i els famosos trens segueixen a tota marxa en sentits oposats. Amb una novetat: les tornes semblen haver-se canviat. Fins a la data, el bloc independentista ha estat un veritable volcà d’activisme de tota mena, que multiplicava les iniciatives i no descansava en els seus preparatius. Per contra, l’Estat i el nacionalisme espanyol estaven sense nord, desconcertats, incapaços de reaccionar i entestats a bloquejar qualsevol sortida, en una situació de veritable paràlisi.
Avui és a l’inrevés. Mentre la Generalitat redueix el seu activisme i desapareix després de les manifestacions populars de tot tipus de suport al referèndum, l’Estat dóna la impressió d’estar posseït pel maligne. Els seus representants mostren un activisme frenètic, multipliquen les seves declaracions, habitualment agressives, fabriquen tot tipus d’impediments, i tota la bateria de mitjans al seu servei es mobilitza per impedir el referèndum. Com si els anés la vida en això. I els va.
Les forces de seguretat de l’Estat, que haurien de dedicar-se a perseguir terroristes, ja que estem en nivell 4 d’alarma, i protegir la població contra la delinqüència comuna, estan concentrades a registrar impremtes, empreses de missatgeria, redaccions de mitjans i tallers de disseny, amb o sense ordre judicial. Caminen censurant la xarxa i tancant webs amb pràctiques que no tenen res a envejar a la censura a la Xina. Busquen material imprès o virtual a favor del referèndum prohibit i a favor del “sí” en concret, encara més prohibit.
La propaganda a favor del “no”, en canvi, no està prohibida i, encara que minoritària, per ser-ho l’opció, és molt visible. Quan el govern afirma defensar la llei es refereix a la llei de l’embut: s’impedeix la propaganda del “sí”, però la del “no” es tolera i fins i tot s’encoratja. El referèndum està prohibit però per a uns està més prohibit que per a altres. A això en diuen “igualtat davant la llei”.
Els agents de l’autoritat caminen pel carrer identificant ciutadans en una espècie de guerra de guerrilles contra la llibertat d’expressió i en l’aplicació d’una llei Mordassa que l’esquerra espanyola no s’atreveix a derogar. Aquestes identificacions són intimidatòries i poden comportar multes significatives d’acord amb un règim d’arbitrarietat repressiva molt semblant al franquista.
Les brigades del pensament també s’han mobilitzat obedientment. Uns intel·lectuals i professionals sedicentement d’esquerres, de l’entorn d’El País, que ja ha degenerat fins al nivell de l’ABC, ha signat un manifest demanant a la gent que no voti per considerar que el referèndum és una “estafa democràtica”, més o menys una “democràcia-trampa”. El gest i els arguments són tan roïns que recorden el manifest dels Apostòlics al servei de l’absolutisme, els de “lluny de nosaltres la funesta mania de pensar”, convertida ara en “mania de votar”.
Les clavegueres de l’Estat, que mai han detingut la seva activitat, busquen ara desacreditar Puigdemont amb un suposat escàndol en els seus temps d’alcalde. No s’adonen que, després de la “Operació Catalunya” i les falsedats en relació amb Xavier Trias, res del que facin les instàncies oficials té cap crèdit.
El principal partit de l’oposició, el també dinàstic PSOE, ha fet pinya amb el del govern i dóna suport a totes les seves mesures amb la fràgil condició que, a partir del 2 d’octubre, s’ampliïn les competències d’autogovern, una cosa que, de tenir algun aspecte de complir-se, està ja totalment sobrepassat pels fets. L’alternativa a l’actual situació de Catalunya en la Constitució no és més autogovern, sinó la independència. I encara que el PSOE acabi recolzant un possible estat d’excepció a Catalunya, la mesura no servirà de res si no és ajornar l’única solució possible de consultar a la població pel futur de Catalunya.
A l’esquerra del PSOE, tant a Espanya com a Catalunya, les propostes pateixen totes d’un vici similar. Mai hi va haver possibilitats de terceres vies i menys avui dia, quan ja està clar que, si l’Estat aconseguís impedir el referèndum per la força, la resposta catalana serà la declaració unilateral d’independència.
