Tots a dit

"Com sortim de la gàbia dels hàmsters? Primer, creient-nos que som ciutadans i sobirans"

Qui ha elegit Puigdemont com a cap de llista? Qui el va posar a la Generalitat? Quin designi diví ha triat Marta Rovira? I Miquel Iceta, com s'ho fa? I Espadaler, d'on ha sortit? O Xavi Domènech, com s'ho ha muntat per enviar Albano Dante Fachín a l'hiperespai i situar-se a primera línia? I si ens preguntem per Inés Arrimadas o Xavier García Albiol? Grans preguntes, que podríem plantejar a tots els partits. Vostès, com s'ho fan, exactament, per sortir sempre vostès?

 

Amb l'excepció de la CUP (que no és d'eixe món, però que tampoc no viu en un estat de puresa democràtica inolora, incolora ni insípida) cadascun d'ells ha trobat un camí en el qual una llum celestial els ha investit com a candidats, líders indiscutibles i fanals providencials que il·luminen el camí cap a les urnes.

 

Tots tenen en comú un dit. Un «dedazo», fantàstica expressió importada de la política mexicana. A vegades el «dedazo» ve de dalt, des de l'Olimp on els déus juguen amb els humans i no tenen cap obligació d'explicar què fan ni per què. A tot arreu hi ha padrins que són els que realment remenen les cireres.

 

D'altres, el «dedazo» surt del seu propi dit, «porque yo lo valgo»: si ningú no gosa protestar, aixequen el dit i s'assenyalen ells mateixos. Sàvia decisió. Indiscutida, indiscutible, sovint blanquejada per alguna mena de procediment que sempre dóna el resultat desitjat. Ungits per alguna mena d'autoritat divina, envoltats pels fidels agenollats, es presenten un bon dia investits per un do celestial: són els homes i dones adequats per dirigir les tropes cap a la gran batalla, acompanyats d'uns quants barons amb els quals han fet certs tractes que mai no surten a la llum pública però que són evidents per a qualsevol observador una mica espavilat.

 

Qüestió de fe i de submissió: tu no preguntis ni qüestionis mai com he arribat jo a ser el líder i més endavant, si tot va bé, ja canviarem cromos.

 

I les bases o el poble?, pot preguntar algun demòcrata obsessivament ingenu. Doncs, res, que aplaudeixin i enganxin cartells. O que retuitegin.

 

Així és com funciona la cosa. Pervertida de soca-rel.

 

Ara l'excusa és el 155 i la maldat intrínseca de Rajoy, que ens ha convocat eleccions i ens ha agafat amb els pixats al ventre. Ja se sap: ara ves tu i no et presentis, tot i que ja sabem que no té legitimitat per convocar-les... Un altre dia serà una altra excusa.

 

Sempre hi ha una raó per no fer primàries seriosament, democràticament. Sempre surten els mateixos, mira tu quina casualitat.

 

Mentrestant, ens entretenen enviant-se mútuament titulars, com si fossin míssils nordcoreans. Calculen l'abast, l'impacte, els efectes secundaris. Juguen a un joc que contamina els mitjans: aquell ha dit, l'altre ha replicat, el de més enllà ha rematat... Així, fins al 21 de desembre. Si molt convé, a la primavera veurem els mateixos protagonistes repetint les mateixes jugades, encantats d'haver-se conegut i saludat. Són capaços de tornar-hi a la tardor, a l'hivern i totes les vegades que calgui. No només a Catalunya, no. En això, com en tantes altres coses, per desgràcia (si dir això no és delicte d'odi) som tan espanyols...

 

 

I nosaltres girant com hàmsters a la mateixa roda, una i altra vegada. Culpa nostra, també: quan no fas política com a ciutadà, te la fan.

 

Com sortim de la gàbia dels hàmsters? Primer, creient-nos que som ciutadans i sobirans. No cal que preguntem de quina nació, de moment, d'entrada n'hi ha prou amb actuar com a sobirans impecablement constitucionals i no esverar els fiscals. I després, obligant-los (sí, obligant-los) a fer primàries netes, clares, no tramposes. A presentar programes i complir-los. A dimitir quan no se'n surten o quan menteixen. A aclarir els números. A fer rodes de premsa sense xarxa ni plasma. A no pervertir els mitjans de comunicació.

 

Coses així. Ingènues? Potser sí, només aparentment. Tanmateix, l'efecte purgant que això tindria seria espectacular. No sé, jo diria que ho necessitem, no com l'aire que respirem, sinó com el que hauríem de respirar.

 

A no ser, clar, que ja ens estigui bé fer de hàmsters i anar donant voltes eternament a la mateixa roda, sense adonar-nos mai que és justament el «dedazo» el que ho enverina tot.

 

Comentaris