Després del procés participatiu d’ahir el panorama queda més confús que mai perquè ara tothom pot dir que ha guanyat. Em sembla que aquest és el resum més sintètic que es pot fer del nou escenari polític. Ara el president Mas ja pot abraçar el vell discurs del PSC del referèndum legal i acordat sense semblar un cínic o un hipòcrita. Al mateix temps, l’Oriol Junqueras i la Carme Forcadell ja poden dir que Catalunya no ha de tenir por de les amenaces de l’Estat i demanar el vot per tirar pel dret, al marge dels dictàmens del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, el president Rajoy sempre es podrà presentar al món com el president d’un Estat que fa una interpretació raonablement flexible de la llei per evitar de complicar una situació dificil.
Al final, malgrat que les fotos ens han sortit molt xules, hem tingut un win win, un empat que dóna a cada bàndol temps per refer la seva estratègia i el seu discurs i, en alguns casos, per continuar donant peixet. L’independentisme no ha estat capaç de forçar un referèndum vinculant al marge de Madrid i l’Estat espanyol tampoc no ha volgut o no ha pogut fer complir les seves desorbitades amenaces. Tenint en compte la tradició de derrotes que té Catalunya no deixa de ser una bona notícia. Catalunya surt reforçada com a nació, després de la votació d’ahir. Però la realitat és que el primer round entre la Generalitat i el Govern Central s’ha saldat amb un empat i que ara tot torna a quedar en mans de la saviesa dels electors.
Amb les vibracions de la jornada d’ahir encara fresques, l’anàlisi pot semblar gasiu, però jo no em faria il·lusions sobre l’impacte que la nostra gesta tindrà en la escena internacional o en el panorama polític espanyol. Encara que haguem votat de cara al món i contra les amenaces de Madrid, la jornada només tindrà importància en la mesura que incideixi en el mapa polític català i en el nostre imaginari col·lectiu. Ahir els catalans ens vam treure algunes pors de sobre i vam començar a parlar de nosaltres mateixos en primera persona, però no vam enrunar el Mur de Berlin. Ahir els catalans vam posar, prudentment, el dit gros del peu a la piscina de la desobediència, com aquell que tasta la fredor de l’aigua abans de llençar-s’hi de cap, per evitar d’agafar un tall de digestió.
Ara cal veure que passa en la propera ronda d’eleccions i com les aprofita cadascuna de les parts interessades. Veurem quina influència tenen aquests líders d’opinió que diuen que el món ha vist que Espanya no pot fer complir les lleis i que el govern català hauria d’anar per feina. O quina influència tenen els que diuen que Mas només enviarà la carta a Rajoy per pura cortesia i per anar cremant etapes. Per la foto que corre de l’abraçada espontània entre David Fernández i el president de la Generalitat, jo diria que ara l’objectiu a abatre és Junqueras. Curiosament, ERC és l’únic partit català que durant les discussions sobre la Constitució va defensar el Dret a l’Autodeterminació. Un govern format per independentistes d’un partit que no va votar la Constitució, no sé si seria suficient. Però tindria certa gràcia.
Si aprofitant que el 9N ja ha passat ERC deixa d’actuar com si li fessin més por els convergents que no pas els espanyols, podem tenir sorpreses
